De Decidim a Participa: implicant la ciutadania en les decisions

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions.

Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius.

Així, aquestes plataformes son una base tecnològica que pretenen un canvi molt més gran: passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa (en un moment en què els partits comencen a perdre pes i legitimitat com actors únics de l’escena política), l’èxit del qual depèn de diversos factors:

  1. De la pròpia eina
  2. D’expandir l’hàbit de la discussió i la decisió
  3. De la resposta que des de l’Administració es doni a les peticions (de com es plantegin i de com s’argumentin les decisions)

Pel camí caldrà aprendre a usar l’eina, a trobar-ne els usos adients i a saber on i quan va millor usar-la: en quins i quants processos, si se’n poden obrir molts o pocs, si la gent hi participem o no, si ens sentim escoltats, si els gestors es senten interpel·lats també…

Sigui com sigui, a nivell de ciutadania és un experiment i una proposta molt interessant, igual que per a l’Administració: el fet que no sigui ja una sola ciutat, sinó un conjunt de ciutats qui construeix i desplega aquestes plataformes, implicant també els usuaris, permet un creixement sostingut i uniforme continuat en el temps, amb funcionaments comuns arreu.

Les implicacions d’això a nivell d’educació i maduresa política de tots plegats son enormes si ho sabem fer bé, i el lligam amb eines i portals de transparència, opendata i rendició de comptes és el següent pas.


(*) Tecnològicament, és una plataforma feta en Ruby on Rails, on no es guarda cap dada particular de ningú i es preserva l’anonimat, i on es fan servir eines totalment lliures (estadístiques, mapes) disponibles a la xarxa: es segueix fil per randa la filosofia de codi obert i es respecta la privacitat i anonimat de les dades personals.

Equips i compartició de coneixements: una millor Administració

Al I Congrés de Govern Digital s’hi van dir coses interessants (vegeu-ne el resum de la XIP), jo m’en quedo amb dues

[..]encara que les administracions no han estat dissenyades per innovar, és inajornable marcar-se reptes, que ajudin a implementar idees innovadores per canviar les rutines ineficients actuals.

[..]governança de la transició a la digitalització, gestió de recursos humans, reutilització del coneixement, col·laboració pública i privada, compartició d’infraestructures, transició de productes a serveis, interoperabilitat, seguretat, presència a les xarxes socials, gestió del funcionament de les ciutats i de les necessitats dels habitants.

Per tant, smart cities, si, i transparència i opendata, però és cada vegada més imperatiu un canvi de les formes de treballar: no ens podem saltar els marcs legals, garants d’una correcta actuació, però no caldria potser actualitzar-los d’acord amb les noves possibilitats? I no caldria ja, sobretot, no només modernitzar les eines sino també modernitzar els processos i els funcionaments interns, flexibilitzar les estructures i les tasques de cada un, donar més llibertat i responsabilitat als diferents actors?

En l’àmbit de les TI, ho esmenta adalt: col·laboració pública i privada i interoperabilitat, i també la compartició d’infrastructures (les administracions com a plataforma?) o, fins i tot, la compartició de coneixement i d’eines: seria viable, un repositori comú, à la github, per desenvolupar eines comuns i fer les particularitzacions necessàries? Com aconseguir usar a nivell intra i interadminstratiu eines col·laboratives per compartir coneixements i experiències? Podem aplicar uns esquemes de treball col·laboratius similars als del món del sofware lliure, crear comunitats que tirin del carro?

Penso que cal establir relacions de confiança fermes en l’àmbit intern, que només poden provenir de treballar amb qualitat i ser efectius en les tasques pròpies: això és el que realment pot donar seguretat als altres i permetre formar equips de treballs basats en la col·laboració, base per una compartició posterior a més gran nivell.

Cal la transició d’una jerarquia departamental, d’uns grups establerts per criteris administratius a uns equips de treballs establerts per habilitats (meritocràcia) i amb objectius definits.

Eines de canvi

La separació tradicional entre poders (legislatiu, executiu, judicial) sembla que se’n va per la porta del darrere. L’equilibri i contrapoder que havien de tenir entre ells es dilueix, víctima de les nominacions, ingerències, interessos i altres males herbes de molts dels nostres prohoms. El poder econòmic ha pres també a l’assalt no només els reductes d’alta política sinó també la premsa, i les grans capçaleres informatives formen cada vegada més part d’un conjunt d’empreses que es dediquen no ja a informar, sinó a generar notícies per vendre més i, pel camí, donar visions partidistes i esbiaixades de la realitat.

Això sempre ha estat així, segurament, però amb la ubiqüitat de les tecnologies de la informació s’ha fet encara més evident i desproporcionat, alhora que recognoscible.

Com tornar, doncs, a una república democràtica, amb separació de poders i premsa lliure? Com esquivar la servitud voluntària a la que ens encaminem, sembla, sense ni adonar-nos-en?

Vivim un canvi, no hi ha dubte. Però el canvi no és l’ús del telèfon omnipresent, la comunicació constant o la continua informació: això son simples símptomes externs. El canvi que vivim és la conscienciació de les nostres possibilitats, l’agrupament i la coordinació, les accions conjuntes, l’exigència de transparència i de dades, les possibilitats de discussió i d’enriquiment.

Les webs i aplicacions poden servir (serviran) tant per informar com per actuar: saber què fa qui, controlar pressupostos, o tenir informació de l’empresa de la que volem comprar un producte (condicions de treball, paradisos fiscals), permetran aplicar el clàssic ecologista (pensa globalment, actua localment) d’una manera gairebé immediata a tot allò que fem, i per això la generació d’eines i protocols lliures i de codi obert, que garanteixin la neutralitat de la xarxa i l’accés global seguiran sent claus per disposar de llibertat i facilitat de control dels governs (opendata, transparència, iniciatives de govern obert, periodisme de dades i observatoris municipals) per part de la ciutadania.

Vist això, caldrà seguir adaptant les velles receptes al nou món: actors diferents (alguns), mateixos interessos, només que ara hi ha més eines per cercar una societat més justa.

Seguretat i privacitat, clau de la confiança


El camí cap a la smart city suposa una oportunitat de millora de la gestió, d’optimització de recursos, prevenció, seguretat, estalvi i eficiència, sens dubte. Si s’aprofita bé l’oportunitat, és un camí no només a nivell administratiu, si no també de gestió política i administrativa si es lliga bé amb govern obert, open data i transparència (de fet, no s’hauria d’entendre una cosa sense altra, donat que son dues cares de la mateixa moneda). En última instància, doncs, el camí cap a la smart city ens pot dur a un canvi social: una major participació en la presa de decisions, una major informació i per tant una major implicació de tota la societat en el govern de si mateixa (hom podria arribar a pensar en alguna mena de democràcia assembleària total mitjançant petits gests diaris, micro-revisions i aportacions d’informació).

Però aquest camí ni és curt, ni està exempt de desviacions ni perills.

Un amic em comenta que el perill de fer ciutats més connectades i més centralitzades és que aquestes siguin més vulnerables, i no li falta part de raó:

  • Els sistemes de captació de dades poden ser totalment passius, i poden emetre dades en obert (una mena d’open big data plà) o bé només donar-les a determinats centres receptors (es poden establir recol·leccions de dades des de determinats punts, o l’enviament de dades des dels sensors a recol·lectors identificats, per exemple)… sigui com sigui, només emetran dades. Quin perill pot haver-hi en l’emissió de dades de volum de trànsit, o d’intensitat lumínica, o consum d’aigua o contaminació? No gaire.
  • Els actuadors, per contra, poden obrir i tancar semàfors o vàlvules: caldrà doncs filar molt prim amb la seguretat d’aquests elements, i son tasques que ja s’estan fent. Sona apocalíptic? Potser… però si sistemes vitals com distribució d’aigua o electricitat s’automatitzen, poden ser accedits remotament, i per tant s’han de protegir, i de la mateixa manera s’ha de fer amb qualsevol actuador.

Es tracta doncs de veure la smart city com un sistema flexible, capaç de llegir el seu entorn i respondre a canvis, d’extreure patrons i proposar millores, però sense substituir la gestió sobre el terreny, en tot cas millorant-la i ampliant-la.

Les dades generades pels ciutadans (xarxes socials, interaccions, desplaçaments, geolocalització) també seran un conjunt molt important per estudiar, donat que reflecteixen el pols viu de la ciutat. I aquest, precisament, és un altre camp a tenir en compte: tant la seguretat com la privacitat de les dades dels “sensors ciutadans“:

  • Qualsevol enviament de dades des d’un dispositiu mòbil o xarxa social porta un conjunt de metadades que permet perfilar o identificar la persona que l’emet, i per tant caldrà disposar també de mecanismes que garanteixen l’anonimat de l’enviament, per tal de poder tractar les dades en brut sense identificar ningú (pensem en desplaçaments o el seguiment de tags en xarxes socials relacionats amb la ciutat, en entrades/sortides d’edificis públics o equipaments per valorar-ne l’ús…)
  • La interacció amb serveis i aplicacions on-line (apps, web mòbil, canals on-line diversos) o els sistemes de videovigilància poden acabar conformant un registre de desplaçaments i accions de caire sensible que ha de permetre ser ben custodiat, anonimitzat i esborrat, en funció de les circumstàncies (cal garantir la no traçabilitat horària o geogràfica per garantir la privacitat, per exemple).

Com? De nou, amb transparència i Open Data, per una banda; i d’altra, amb la publicació del codi font que es faci servir per recollir (1) i anonimitzar aquestes dades: només la revisió a nivell de codi font del software que s’estigui usant, i la seguretat que allò publicat és el que s’està usant pot donar garanties sobre el tractament de les dades.

Com dèiem, no és un camí curt, però si s’hi arriba serà un gran canvi, tant pel resultat final com pel que haurem après arribant-hi (a nivell tant tècnic com ciutadà, social).

(1) Per exemple, Sentilo és una plataforma de base per una estructura de smart city, amb el codi font publicat a GitHub, que permet la lectura i actuació dels sensors i és expansible modularment.

Firefox OS, fill de conveniència?

És ben veritat que de vegades les necessitats fan estranyes parelles.

Firefox OS n’és fill d’una d’aquestes.

La Fundació Mozilla segueix incansable la seva lluita per una xarxa neutral, d’estàndars i de codi obert, i entra de plè en un dels entorns on estava una mica coixa: el mòbil. El futur que li pugui tenir aquest nou sistema operatiu per als mòbils, la penetració a mercat dels telèfons que el portin, o les zones geogràfiques on es distribuirà son una altra cosa; la llibertat per als usuaris o el rendiment o la idoneïtat de la solució (webapps, càrrega, treball offline, rendiment, cobertura, per citar-ne alguns) en serà una altra.

Però el que és curiós és que tot això vingui de la mà d’una aliança d’operadores liderada per Telefònica, que a priori no sembla pas el paradigma de l’ús del software lliure o de posar el client en primer terme.

O no és tan curiós, pot ser. Google i Apple disfruten de beneficis multimilionaris amb les seves solucions i serveis que corren sobre les xarxes de Telefònica i altres, que veuen passar els euros en forma de dades sense poder fer-hi res. En el seu moment, César Alierta, president de Telefònica, ja va fer veure la seva intenció de cobrar per aquest ús, obrint un debat sobre la neutralitat de la xarxa.

Apagat i oblidat ja aquell foc, la solució es l’aplicació de la vella dita: si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi. I això han fet: crear una nou contendent, de moment per mercats emergents, per menjar un tros del pastís. Aplicacions gratuïtes, on-line, que permetran telèfons més barats, i per tant (i suposadament) una ampliació del mercat dels smartphones cap a un sector més ampli de la població o cap a zones amb menys ingressos econòmics. I el negoci està en que, essent telèfons que necessiten estar on-line (per molt que HTML5 es pugui executar off-line), hi haurà d’haver un augment de la demanda de les línies amb dades; encara més, quan tot estarà al núvol i no tindràs res que no sigui una còpia al teu aparell (dubte: si em canvio d’aparell, haurà de ser un altre del mateix tipus? Si és així, on és la meva llibertat d’elecció? Hi haurà accés a les meves dades des d’ordinadors, com un servei més del núvol (à la Google)? O serà tancat, només amb accés des de mòbil (à la whatsapp, un “núvol mòbil”)? Aquests aspectes poden marcar molt també l’obertura real de la proposta)

És una nova versió de la subvenció dels smartphones que s’ha anat fent durant aquests anys. Que funcioni o no funcioni, que un telèfon que sembla ser un supernavegador sigui comparable a d’altres més potents, que realment es venguin més línies o serveis, ja es veurà. Però la raó del moviment és econòmica, i ja la va anunciar Alierta fa temps: volem part del pastís.