Hipercontrol lliure

De Goofy hiperinformat a ciutats intel·ligents, precursores de HAL 9000, pot no haver-hi tanta distància com sembla.

Si el fet que Disney apliqui un sistema de control per RFID, com ens explica n’Arnau, pot no semblar tant innocent ni tant meravellós, exportar aquests conceptes a un entorn urbà amb sensors arreu, com els que es pretenen en els entorns en les diferents iniciatives de ciutats intel·ligents pot no ser tampoc gaire descabellat.

Tot i ser un salt bastant gran, és veritat que una vegada desenvolupada la tecnologia (i ja existeix), és només un problema d’escala econòmica, inversió i voluntat política, i el camí que en Pere indica perquè arribi a Europa no és tampoc gaire difícil d’imaginar: dels parcs a societats fortament controlades però econòmicament desenvolupades, i d’allà, a Europa, potser sota l’auspici de grans empreses tecnològiques.

Aquesta és la cara fosca d’una iniciativa, la de les ciutats intel·ligents, que promet molts avantatges, és clar. Però veient el que es pot arribar a saber d’un, els rastres digitals que deixem arreu només amb el mòbil (recordeu els casos dels mapes dels telèfons), o els seguiments per triangulació que es poden fer dels moviments, els sistemes de control d’entrada, compra i costums que alguns magatzems ja usen, o fins i tot la constant vigilància en l’àmbit públic sota criteris de seguretat donen molt i molt que pensar.

I tota la gestió d’aquesta informació sobre nosaltres, totes aquestes traces, que estan a un cop de clic, escapen del nostre control: no sabem què saben de nosaltres, i no sabem qui gestiona aquesta informació ni què en fa.

Potser no hauriem de tenir accés als codis font dels programes que gestionen aquestes dades, de manera que fossin de domini públic, amb llicències lliures? Iniciatives com les diferents forjes públiques per posar a l’abast el codi font de l’Administració son molt més importants del que semblen en l’àmbit de les llibertats ciutadanes i en el control dels governs per part del públic. Iniciatives com els portals de transparència i l’Open Data de les diferents administracions son passos importants en aquest sentit, però que s’haurien de complementar també amb l’obertura no només de les dades i de com es fa la gestió pública, sinó amb les eines amb què es fa…

Potser hem de tornar a recuperar el vell debat del software obert a l’Administració, de nou i com sempre per una qüestió de principis.

Cap a on va el software lliure?

Últimament em demano massa sovint quina és la direcció que està prenent el software lliure, o com a mínim, alguns dels seus projectes més emblemàtics: Ubuntu perd el temps amb l’experiment Unity i la competència al núvol amb Ubuntu One, Gnome multiplica la necessitat de recursos amb Gnome 3, OpenOffice/LibreOffice, i els de Firefox comencen disputes inútils sobre si cal o no el número de versió

Mentrestant, Linux a l’escriptori no arrenca (l’eterna promesa?): hi ha massa distribucions i poc suport dels fabricants, o el que hi ha, és per escombrar cap a casa amb distribucions profesionals, no es solucionen problemes amb controladors i suport a hardware, Chrome comença a ser la opció de navegador versus Firefox (problemes amb flash, o treball amb dni electrònic, java…)

El que vol l’usuari és facilitat: de la mateixa manera que s’han millorat els procediments d’instal·lació i detecció automàtica de molt hardware, no es pot seguir treballant en aquesta línia, buscant la complicitat dels fabricants? Em fa l’efecte que s’esmercen molts recursos en camins que no son els que poden donar opcions de futur al linux.

I només parlem de màquines “tradicionals” (PC, portàtils o netbooks), els tablets (que semblen cridats a ser un dels dispositius de futur) potser val més no esmentar-los.