Streaming, autoplay, i el canvi climàtic

Fa uns dies em demanava la meva filla si el veure vídeos en streaming consumeix molta energia, que ho havia sentit en algun lloc.

I em poso a explicar-li que si, que el fet que cada vegada que piquem un vídeo, o que l’autoplay de l’Insta o del Twitter s’activa, fa que hi hagi d’haver en algun lloc una màquina permanentment engegada per servir la nostra petició, que pot arribar en qualsevol moment, i que aquesta màquina té altres màquines que la vigilen, que li fan còpies de seguretat, que té servidors redundants, que diferents vídeos poden venir de diferents llocs que estan sempre engegats, que aquests ordinadors generen calor que cal dissipiar i que per tant cal tenir equips de refrigeració que consumeixen encara més energia, que pel mig, pel camí, hi ha més ordinadors que dirigeixen la petició i la resposta, controlen la seguretat, fan controls, validen que la informació arribi, i que després tot això arriba als nostres mòbils o ordinadors, que consumeixen energia, també a través dels routers de casa que els tenim sempre engegats també, i a això cal afegir que sempre volem estar al dia i que per tant els mòbils fan permanentment peticions d’informació, per veure si hi ha coses noves (penseu en missatgeria), que fa que sempre hagi d’estar tot funcionant…

A mesura que li explico, veig que comença a adonar-se de tot el que implica voler estar sempre al dia, i la nostra necessitat impulsiva de novetats de les que, moltes vegades, podríem passar-ne sense…

Hauríem d’estendre la consciència ecològica no només al consum d’aliments i de béns, o al transport, sinó també al consum massiu d’informació immediata, la infoxicació que patim tothom sense ni adonar-nos-en, perquè té un impacte importantíssim també.

Repensar-nos a la xarxa

Imatge d'una xarxa descentralitzada totalment comunicadaFa temps ens imaginàvem a nosaltres mateixos a Internet com canals generadors d’informació contínua, usant blogs i servint el contingut en rss, penjant vídeos i fotografies online, i parlàvem de com ordenar tot això, de com disposar-ho i, fins i tot, de com tindriem temps per al consum i la generació de tot aquest material.

La clau era la plana personal, el nostre cau digital, la nostra imatge a la web, que era a la vegada biblioteca i reflex, com una imatge tan complerta com fos possible de la persona. La idea era abocar-hi allà pensaments i vivències en forma de text, de vídeo i d’imatge, en tots aquests formats o en alguns, i així poder ser tu mateix a la web.

Vist amb el temps, però, aquesta era una idea sumament naïf i innocent, però que, alhora, s’ha complert. Ja no cal que ens plantejem com tindrem temps de penjar i consumir tot aquest material, perquè ja ho fem: mirem minuts i hores de vídeos de coneguts i desconeguts, mirem fotos i consumim textos, participem en converses ràpides i, alhora, exposem la nostra vida, pengem fotos i vídeos, indiquem gustos, expressem opinions a través de campanyes, tot contínuament…

La diferència és que si abans ens ho plantejàvem fer a la casa pròpia, ara ho fem tot a casa d’altres, i sense adonar-nos-en. Anem deixant bocinets de nosaltres mateixos arreu… no, de fet no els anem deixant: els anem donant, perquè allà on els deixem deixen de ser nostres per pertànyer a uns altres, que ens observaran amb lupa i ens coneixeran, segons com, millor que nosaltres mateixos.

Així, cal seguir endavant amb aquella idea de tenir la nostra vida en streaming, de ser emissors continus de dades? Si, perquè de fet ja ho som. El que cal, però, és adaptar-se: ja no val la plana on penjàvem els nostres viatges i les nostres fotos, alguna opinió i els enllaços als llocs que ens agradaven a la web: cal reformular la veu pròpia a Internet, ser conscients d’allò que diem i per on passem, d’allò que saben de nosaltres. Adéu a la imatge inicial del coneixement compartit, de la noosfera innocent, benvinguda la xarxa a imatge del món real.

Així, i curiosament, sembla que l’estar conscientment a la xarxa passa per un replegament de les nostres emissions, una revisió del què diem i on ho diem. I això no vol dir censurar-se, ni molt menys: és tornar a tancar el cercle: vol dir ser conscient que les nostres paraules i tot allò que fem tenen un efecte. Com al món real.