Tabletes Linux?

The Linux tablet is the future – and it always will be, diu Scott Gilbertson, a The Register.

I hi coincideixo, per desgràcia. Llegint l’article i fent un cop d’ull al Pengpod, la tableta anunciada amb Linux, no puc més que estar d’acord. I és més, veient com han anat les coses, tampoc li falta raó:

The year of the Linux tablet is, like the year of the Linux desktop, destined never to arrive.

La diversitat i la descentralització, la llibertat i els objectius i fonaments no comercials de Linux i la seva filosofia de fes-t’ho tu mateix son, en un entorn comercial i massificat, orientat a la facilitat i al dirigisme, a la instantaneïtat, la seva gran debilitat.

D’internautes a consumidors

Fa temps (no gaire) guardàvem les nostres dades (fotos, texts, documents, música) a l’ordinador de casa, al disc dur. T’identificaves a l’ordinador amb el teu usuari i allà estava tot. I, igual que tu, la resta de gent de la casa: tothom tenia un ordinador per ell, tot i que aquest sistema tenia (té) inconvenients:

  • No et pots endur les dades amb tu quan marxes si no fas una còpia
  • L’ordinador només el pot usar una persona alhora
  • Has de gestionar tu mateix la seguretat i la permanència de les dades (còpies de seguretat)

Ara, però, cada vegada desem menys dades nostres a les nostres màquines, sota la nostra gestió directa, i ens passem al núvol: xarxes socials, missatgeries, música, fotos, dades, tot ho tenim al núvol, tot accessible des de qualsevol lloc a un sol clic. La súper-portabilitat: podem tenir les nostres dades, la nostra informació, allà on estem, sempre que tinguem una connexió a la xarxa.

Alhora, cada vegada hi ha més dispositius per accedir-hi: a banda dels tradicionals ordinadors, els smartphones o els tablets comencen a ser presents a tot arreu, el que ens facilita també la nostra connectivitat i la gran pujada en l’ús dels serveis al núvol, i cada vegada més gent té un dispositiu d’aquest tipus.

Tot sembla, doncs, més fàcil: Pots accedir des de qualsevol trasto a les teves dades en qualsevol moment, s’han acabat les còpies de seguretat o que l’ordinador estigui ocupat: ho vull, ho tinc.

És clar, sempre que tinguis un compte amb qualsevol dels proveidors de serveis (correu, música, dades, emmagatzematge, programes, etc), i sempre que tinguis un aparell per accedir-hi: els aparells ara ja no son, la gran majoria, multiusuari i per tant, cada un en necessitarà si no vols barrejar documents o vols tenir configuracions personalitzades.

S’ha girat la truita: De ser una eina que ens havia de donar llibertat, la informàtica de masses està convertint a l’internauta en un simple consumidor de serveis i aparells.

iPad: après moi, le dèluge

Vist l’èxit de l’iPad, tothom s’ha posat a seguir-li els passos a Apple: qui més qui menys prepara els seus dispositius per rivalitzar, o intentar-ho, amb el d’Apple. Diferents tamanys de pantalla, carcasses, colors, dissenys, sistemes operatius… però tot el que es presenten son clons del mateix: ningú dubta de l’encant de l’iPad, però se li ha acabat realment la imaginació als fabricants? O senzillament tots volen el seu tros de pastís, de la gallina dels ous d’or?

Els fabricants tenen una acusada tendència a exprimir qualsevol idea nova per treure’n el màxim benefici, “ensenyar-nos” que allò és el que més necessitem en aquell moment i, pel camí, oblidar bones idees o qualsevol cosa que no olori a beneficis segurs donades les “tendències”; si més no, la majoria.

Però això serà tot? No hi ha res més enllà d’aquesta idea, d’aquests tipus de tablets? Només millores i segones versions?

Cercant una mica es poden trobar d’altres propostes, algunes de les quals poden semblar agosarades i d’altres no simples idees però que van més enllà: l’Adam de Notion Ink, amb la seva pantalla visible sota llum solar (à la tinta electrònica) i tot el seu software dissenyat expressament, o la gent de Kno, que presenten un model de tablet especialment pensat per a estudiants, un aparell substitut de llibres de text i llibretes per apunts, amb un tamany correcte per les tasques que proposa, o veurem què passa amb les idees que es veuen de tabletes amb dues pantalles, a mode de llibre (la versió 2 de l’olpc, per exemple).

Dit d’una altra manera: solucions que van més enllà o que busquen usuaris amb necessitats molt concretes, fora de la gran massa comercial, i que obren noves vies: els tablets que ara semblen d’allò més modern no han fet més que obrir un nou camí per explorar; veurem què queda, o que surt a la llum del sol quan es retirin les aigües.

Tablets i la fi del bricoleur

Els tablets han arribat de nou, i aquesta vegada per quedar-se: l’explosió inicial de l’ipad ha donat peu a un degoteig de dispositius similars d’altres fabricants, que cada vegada aposten més per ells (el CES n’ha anat plè, aquest any).

Un dispositiu que fa uns anys no va acabar de quallar, per manca de maduresa tecnològica, i que inicialment no sabiem ben bé quina mena de necessitats venia a cobrir, sembla que acabarà arraconant tant a netbooks com als lectors especialitzats de tinta electrònica, els uns per la seva més gran facilitat d’ús i comoditat, i als altres per la seva major capacitat i possibilitats… poc a poc ha anat trobant el seu forat, i fins i tot creant noves necessitats, obrint nous mercats.

Sembla el dispositiu ideal pels usuaris per facilitat d’ús, comoditat, possibilitats, connectivitat, potència; i també pels fabricants: obre una nova via de negoci, nous grups d’usuaris abans impensables s’hi apropen, es generalitza el seu ús i per tant la seva demanda, connectivitat per banda ampla (més negoci per operadores), i fins i tot es creen nous mercats d’aplicacions i nous models de negoci per desenvolupadors i creadors de continguts (appstores diverses), permet l’ampliació de suscriptors de negocis del món editorial que segons com semblaven tocats amb això de la internet…

Però son, en la seva majoria, dispositius tancats, controlats, no programables. La generalització dels tablets suposa també la generalització d’una informàtica de gran consum, d’una xarxa d’ordinadors clients del núvol, amb usuaris potser propietaris de les seves dades, però amb poc control sobre elles: és l’inici del final de la era de la informàtica bricoleur.

Tothom, amb smartphones i tablets, podrà estar connectat tothora. Però gairebé tothom estarà també connectat via xarxes socials centralitzades, deslocalitzades i fora del seu control, feliços usuaris que intercanviaran missatges; perfils, xarxes i preferències traçables per anunciants, consumidors de fantàstiques aplicacions interactives adaptades al nou mitjà produides per alguns usuaris i petits grups independents, si, però sobretot per grans grups de comunicació (quants grans diaris no tenen ja la seva aplicació per ipad, per exemple?).

Si abans l’ordinador semblava que havia de ser l’element central de comunicacions de la casa, ara aquest es disgrega: es passarà d’una visió d’un element únic i autònom (l’ordinador personal) -va existir mai, a gran escala, aquesta visió?- capaç de fer de tot, però a on havies d’anar, seure al davant a un conjunt d’aparells repartits arreu, sempre connectats i encesos, de ràpid consum, i personals, estrictament personals. On abans hi havia un aparell potent, multifuncional i programable per l’usuari, autònom, ara hi haurà un conjunt d’aparells dedicats, de fàcil ús, aparentment molt potents, però també molt més fàcilment controlables per part del fabricant (que vendrà més aparells i podrà controlar més el que s’hi instal·li, jailbreaks a banda).

Seguirà havent-hi gent que usarà l’ordinador, segur, com fins ara. Però hi haurà molts que es substituiran per telèfons, tablets i cònsoles. El preu de la popularització, sembla.