De la impremta a la pantalla

Nicholas Carr argumenta a The ebook equilibrium que la cultura del llibre (en paper o digital) no és la cultura de l’ordinador. Per Carr, tot i el fons social de la lectura, llegir és un acte eminentment privat i personal, una relació llarga i profunda amb el text, que ha d’estar lliure de distraccions i d’interrupcions i imposicions d’altres indústries.

Hi estic d’acord. Gegants com Amazon, o d’altres com FNAC i similars no son sinó venedors que intenten maximitzar el número de vendes de llibres o “productes culturals” indicant suggerències o proposant models de consum sense sentit per un lector, sense importar la qualitat del llibre o el que això pugui suposar. De fet, formats electrònics com els lectors de pantalles de tinta electrònica de 6 polzades en blanc i negre poden suposar una estandardització dels llibres (mateix format i possibilitat gràfica, amb la consegüent reducció en costos de distribució), el que acabaria també amb el llibre-objecte, pensat no només com un text, sinó com un conjunt de sensacions (paper, enquadernació, il·lustracions).

Ara bé, tot i tenir part de raó tampoc no cal carregar tot el mort a la indústria del contingut on-line: les mateixes editorials moltes vegades provoquen l’aparició de títols de molt baixa qualitat (quan no toquen les històriques, toquen les de erotisme, i ara anem per independències) per intentar esprémer la (suposada) gallina dels ous d’or.

Sigui com sigui, si la indústria editorial (amb els seus ets i uts) es deixa vèncer per la immediatesa i la necessitat d’experiències socials i de venda de publicitat d’internet es colarà un gol a si mateixa.

En la mateixa línia, John Battelle també apunta quelcom similar en el cas de la premsa (diaris i revistes): la estandardització de presentacions, la necessitat de novetats continues i l’adaptació mal feta a un mitjà diferent del paper com és internet no fa cap bé a les diferents capçaleres:

  • tant la imatge com el contingut de qualitat son el que porta lectors,
  • la publicació continua de contingut de baixa qualitat o similar al d’altres llocs no aporta gaire, amb el temps,
  • el valor de la selecció i d’una línia editorial comporta el reconeixement de la marca amb el temps.

De la mateixa manera que abans, l’adopció per part del món editorial de modes i periodicitats de presentació aliens a ell, provinents del món tecnològic, desdibuixen i desvirtuen la mateixa imatge del mitjà (anuncis, stream continu, banners de notícies, carrussels).

Ambdós autors fan crides a mantenir el caràcter únic del món editorial, el que li dóna valor: focalitzar en la lectura, aprofitar les característiques del mitjà i no deixar-se colonitzar per pràctiques alienes al seu món. Serà interessant veure si se’n fa cas o no.

Connectar-se sense operadores

Imatge de Chris Lemmens
El model de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la Internet of Things i als models de smart city basats en la expansió de la sensorització i dels actuadors.

Així, i si els ingressos estan assegurats, quin sentit (ètic) té que encara es queixin de l’ús que es fa dels seus serveis, que intentin carregar-se la neutralitat de la xarxa en base a suposades millores de servei (amb el consegüent poder per obrir l’aixeta quan només s’obri la cartera)?

Potser és per aquest tipus de moviments que Google o Facebook estan fent moviments per portar internet arreu, ja sigui oferint xarxes ciutadanes d’alta velocitat o connectivitat sense cables a base de globus o d’avions sense pilot: portar arreu internet vol dir lliurar-te de les operadores i de les seves condicions i, de retruc, tenir la possibilitat de poder rastrejar (degudament anonimitzats, faltaria) tots i cadascun dels clics que es fan a través d’aquests serveis. Negoci rodó.

Vist doncs el joc d’interessos d’uns i altres, la creació de xarxes de connexió independents de qualsevol operador té molta més importància de la que sembla, potser actualment només de manera testimonial, però les tecnologies i idees exposades poden ser la base de nous usos i models:

Si l’abast del segon és petit, qui diu que no es poden combinar amb els primers i oferir així una cobertura molt més gran?

I si de bon principi parlàvem de la creixent necessitat de connexió per part dels sensors les smart cities, fins a quin punt no es poden establir molts d’aquests punts com nodes de connexió de xarxes d’autoconsum, que donin servei no només als diferents sensors sinó a d’altres dispositius (telèfons)? La connexió en xarxa entre aquests punts pot acabar creant una malla de connexió que permeti també l’intercanvi de dades (encara que pogués tenir limitacions de dades i de velocitat). Permetria això que governs locals donessin nous serveis, com la connectivitat? Té cert sentit si l’accés a la informació s’està veient cada vegada més com un dels drets bàsics de la població, i gairebé tota la informació i serveis s’accedeixen a través de la xarxa. Estarien les operadores d’acord amb això? Segurament no, com ja ha passat amb les xarxes wifi locals: els reptes no serien, únicament tècnics.

Per això és interessant que totes aquestes tecnologies es vagin desenvolupant i es vagin obrint noves portes de connexió: si la tecnologia està desenvolupada, depèn de nosaltres com la usem o com deixem que s’usi.

Pronòstics tecnològics* per al 2014

A principis d’any és habitual trobar-se algunes prediccions del que pot passar durant l’any, i l’àmbit de les tecnologies no és diferent (la gent d’Experts Exchange han fet un recopilatori prou interessant).

Algunes prediccions i idees que m’apunto per seguir:

  • Els tablets no substituiran els ordinadors: Portant la contra al que sembla dir tothom, els de Experts Exchange prediuen menys marges de benefici i per tant menys interès en fabricar-ne. És un bon argument, però de vegades el mercat no és racional del tot, i per tal de mantenir posicions caldrà veure si s’arrisquen a pèrdues. A més, aquest Nadal ha estat el boom dels tablets, i la tabloidització dels continguts de la web hi ajuda molt. Segurament no els substituiran completament: en funció dels usos i els llocs. A la oficina i feina complementaran, a casa segurament si.
  • TV i internet, al mateix lloc. Triomfaran finalment les smartTV? Potser. Però això implica serveis de pagament, i en un país tant acostumat al “m’ho baixo” com el nostre és un gran repte. A banda, el model d’emissió associat, serà també amb anuncis, per petits que siguin al davant? Caldrà veure quina oferta de contingut hi ha. El que sembla clar és que el concepte de Internet (correu, xarxes) a la tele no ha triomfat: és portar un ús privat a la sala de casa, on ho veu tothom. Tsk, tsk…
  • Smartphones més lligats a d’altre hardware de la casa: cotxes, neveres, seguretat… Segur que la internet de les coses hi ajudarà. Però ull amb l’spam (1), perquè pot multiplicar-se i donar lloc a nous riscos de seguretat. Ho tindrem en compte? Internet és una finestra oberta, gairebé sempre. I com més connectats, més sabran de nosaltres.
  • L’any de l’HTML5: augment d’ús, noves funcionalitats i estandarització. I, de postres, la llargament anunciada mort de Flash (no estaria malament, vistes algunes webs). Ara només faltarà que hi implementin característiques de seguretat (certificats, signatura) i la festa serà complerta (jo pago alguna copa si és així!)
  • Social mining en expansió: data mining del de sempre, ben combinadet amb tota la informació que publiquem i anem deixant a la xarxa i als registres electrònics. Big data i enginyeria social: ja se n’ha parlat bastant del que pot suposar. Canviant de registre, però, l’aplicació de big data pot ajudar, i molt, a la ciència: modelat de planetes per cercar-ne de nous, tractament de les dades dels acceleradors de partícules, previsions d’enfermetats, indicadors de pobresa, establiment i estudi de tendències socio-econòmiques o estudis complexos d’ecologia i biodiversitat
  • Del desenvolupament i desplegament tradicionals en servidors propis al desplegament en núvol i el software com a servei: escalabilitat, resposta, flexibilitat. Transformació de despeses CAPEX en OPEX, evolució dels departaments de tecnologia cap a la gestió. I a nivell intern, el desplegament definitiu de les màquines virtuals, el núvol privat que farà indiferent (fins a cert punt) els clients on s’executen els programes. Màquines dintre de màquines, transparents per als usuaris. Tornem, sota noves tecnologies, al “the network is the computer” i, si voleu, al host (només que ara és distribuït i flexible, no un armari de ferro).

A més llarg termini també tenen cabuda altres coses(2) de les quals també en sentirem a parlar més aquest any: impressió 3D, més núvol, ús eficient d’energia i emmagatzematge, renovables, el núvol digital, vehicles auto-conduits, la internet de les coses i l’automatització de treball intel·lectual (treballadors de coll blanc, tremoleu… o reinventeu-vos).

I a nivell local? Smart citys, aparcaments, transports, il·luminació, open data, transparència, energies…

Pinta un any interessant, sens dubte.

* Una selecció de prediccions totalment personal, gens referenciable.
(1) via Pere Quintana
(2) via Diplomaticat

Programar per vendre o programar per usar

El pressupost i la disponibilitat de fons en un projecte no son, ni de lluny, garantia que tot sortirà bé. És important, és clar. Però és encara més important per aconseguir l’èxit una bona programació de tasques, un bon equip i l’establiment d’uns objectius assolibles.

Un article a Time i la newsletter de Experts Exchange sobre els problemes del lloc Healthcare.gov del govern americà son potser l’últim i un del més representatius dels exemples (des de pressupostos creixents fins a una pobre codificació, passant per una sembla que inexistent coordinació), però no l’únic. Recordeu la plana del Senat i les dades sobre el que va costar?

Fer un cop d’ull a aquestes planes i veure la poca qualitat del codi font, la nul·la preparació de meta-informació de les pròpies pàgines o el llenguatge que s’usa ofereix un trist panorama de la qualitat amb què es treballa o del poc que s’ha pensat en la usabilitat del lloc i la millora per als usuaris.

A tall d’exemple:

  • CSS externs? No, estils interns o al mateix codi (mireu el codi font de healthcare.gov)
  • Alguna orientació SEO? On son les metadades, els contents o les keywords? (de nou, el codi font de healthcare.gov)
  • Quan hi són, tenen alguna cosa a veure amb el contingut? (aneu a data.gov i mireu les keywords del codi font html… què tenen a veure amb el lloc? Des d’un punt de vista tècnic i de la informació, res, des d’un punt de vista polític, posicionament als buscadors)
  • Utilització excessiva de scripting, vinga carregar el navegador.
  • Accessibilitat. Com? Què?
  • Demanar dades innecessàries per tasques on no calen (cal registrar-se per determinades coses, o bé donar informació personal per d’altres?)
  • Formularis ferragosos, controls poc àgils, poca informació i poc control per a l’usuari: seguim imitant, moltes vegades, els originals de paper i circuits i controls de moments anteriors.

Tot plegat dóna una idea no només de la qualitat dels equips de treball o dels seus caps, si no del poc coneixement i la poca exigència dels responsables últims de les planes, de preparar un producte pensant més en qui l’ha de vendre que en qui l’ha d’usar.

No tothom treballa així, però encara hi ha massa gent que, sorprenentment, si ho fa. I encara més sorprenent, encara hi ha gent que els contracta. Potser perquè ells mateixos no son usuaris dels seus productes.

Escriptura, més enllà del paper

Llegeixo amb molt d’interès el que explica en Josep Maria Quintana sobre la decisió d’abandonar l’ensenyament obligatori de l’escriptura manual als Estats Units.

Que aquesta decisió és, com ell diu, “renunciar a una conquesta intel·lectual de conseqüències imprevisibles” és una conclusió amb la que tots hi podem estar d’acord, i crec també que el que denota dels canvis que ja s’estan produïnt a la nostra societat és prou exemplificador.

El problema no és substituir una ploma per un teclat, això és només un canvi de suport (per més que a alguns encara ens agradin les plomes o els llibres): segurament quan es va substituir l’argil·la pel papir o aquest pel pergamí o aquest pel paper, el problema no va ser tant greu; en tot cas, fins i tot el nou suport millorava l’anterior, el feia més accessible, econòmic i de millor emmagatzematge i difusió. Això no ho podem dir, potser, del canvi que es proposa ara.

No és un simple canvi d’una ploma o un llapis per un stylus electrònic o un teclat; canviar una eina per una altra ja ho vam fer amb l’arribada de les màquines d’escriure (oblidem per un moment que mai es va plantejar l’abandonament de l’escriptura manual) a les oficines i a casa, arreu dels oficis de lletres.

L’escriptura amb màquina d’escriure està, però, sota el mateix paradigma que el paper i la ploma, és filla cultural directa d’ells: estàs tu sol davant del paper i dels teus pensaments. En Josep Maria Quintana, que d’això en sap molt, explica molt bé el que implica l’escriptura com a procés creatiu: la concentració, el refer, la visualització dels retocs, la obligació de pensar quelcom abans d’escriure-ho a rajaploma. El màxim exponent d’això és l’escriptura, que la podem entendre com el resultat final sobre el paper d’aquest procés de reflexió i creatiu.

I és aquí on aquesta substitució tecnològica pot tocar el moll de l’òs: els dispositius electrònics d’escriptura actuals son fills de la nostra època hiperconnectada, superinformada i plena d’impulsos informatius; la minimització dels processos de concentració i la maximització tothora de les distraccions son el que marca aquests aparells i les seves interfícies: estan pensats per cridar-nos l’atenció continuament, i ens hi hem acostumat: la comprovació del correu continua, la lectura immediata del missatge que entra o el comentar qualsevol cosa en qualsevol moment, deslligant-te del teu entorn físic immediat.

Si ja ens costa concentrar-nos en redactar un correu o un informe a la feina perquè ara i adès ens arriba un correu o un missatge, i la qualitat de segons quins textos cau en picat, què no passarà amb els processos creatius associats a l’escriptura sobre aquests suports?

Introduir sense més aquest canvi, guiats per una visió tecnofílica de les bondats dels aparells, podria arribar a tenir conseqüències molt més enllà de les curriculars dels mateixos alumnes, potser a nivell de formació personal. La paciència, l’esforç i la concentració son habilitats que ningú esmenta però que un món dominat de dades i informació son importants per poder desenvolupar-se i aconseguir objectius, però que, per més que al nostre entorn educatiu s’hi insisteix, amb el pas del temps i l’apropament al món laboral semblen diluïr-se.

Els canvis tecnològics no són senzills: tota tecnologia porta associada una manera de fer al darrera, i cal avaluar aquestes implicacions. Si no, qui sap si a la llarga no ens trobarem alguna cosa semblant a l’hora d’escriure amb el que ja passa amb la lectura profunda.