Tecnoamenaces?

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents?

Al blog d’en Pere trobo que Exposició Et l'homme créa le RobotNicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent? Podria afectar-nos com a espècie, ser un risc per la nostra supervivència?

Tot i poder semblar una mica de ciència-ficció i allunyat de la realitat, la dependència actual de la nostra societat de les conexions entre sistemes molt especialitzats (sistemes de tractaments de dades (decisió, cerca, reacció), d’ajuda a decisions, sistemes de regulació energètica, no específicament intel·ligents) és altíssima, i qualsevol malfuncionament, desconnexió o error dels mateixos sí que pot causar conseqüències molt greus a diferents nivells… Si entrem també a sistemes d’armes automatitzats, centrals nuclears, o elements de biotecnologia, aleshores el risc és molt pitjor, i l’aplicació de més autonomia i poder de decisió propi en el control dels sistemes augmenta encara més el risc.

Pot suposar això, com diu en Carr, una amenaça per a la nostra supervivència com a espècie? Potser si, però segurament no més enllà del comportament que nosaltres programem inicialment a les màquines. A banda d’incloure coneixement, resposta i autoaprenentatge, s’hi inclou també elements més humans com ètica i responsabilitat? Dit d’una altra manera, el que nosaltres programem és el que trobarem, no seràn més que fills nostres, que hem d’educar. Potser el tecnopessimisme no és més, doncs, que la constatació de la naturalesa humana en una època dura: el problema no és tant la presa de consciència de sistemes autònoms pels quals no signifiquem res, el problema és més aviat la grandíssima dependència de sistemes falibles, no preparats per situacions imprevistes (els Cignes negres de Taleb).

Vist això, però, i coneixent-nos, potser hauriem de pensar en incloure les Tres Lleis de la Robòtica d’Asimov en alguns sistemes, no?

Repensant Google

Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa.

Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer.

El que no sembla esmentar-se tant és el canvi de disseny i d’informació, dades i utilitats de la barra superior, que ara unifica molt més la experiència de l’usuari dins de tot el món Google, i es poden plantejar algunes qüestions:

  • Com s’integraran la resta de serveis de Google (Reader, Buzz, xat, notícies…) a la barra superior?
  • Es podrà particularitzar, fent que cadascú hi destaqui el que vulgui?
  • Hi haurà notificacions de novetats dels serveis suscrits (tants comentaris, tants correus, tants feeds)…
  • Serà capaç d’aprofitar eines que no han semblat quallar? (Wave pot ser una molt bona eina de treball en grup, per exemple)

Ben mirat, poden aconseguir que l’usuari tingui totes les eines necessàries per a la seva vida digital (i real) en un sol punt i a un sol click de distància, retornant continuament a ells, però sense tancar-los en un sol site: és una xarxa estesa, de la que pots sortir i tornes a entrar sempre que vols, capaç d’usar recursos externs (cerques, notícies, blogs) per enriquir la informació que se li mostra a l’usuari…

Properes passes?

  • Integrar cercles i perfils d’ús en les cerques de la xarxa (en funció de l’hora i on som, tenim diferents interessos (a feina o a casa, per exemple)
  • Capacitat per generar confiança en els anuncis que es mostren (qui diu que no et poden mostrar anuncis d’empreses amb les que has tingut contacte o ben valorades pels teus contactes o cercles, o productes o serveis associats amb projectes similars als que estas treballant, informació que pot sortir de correus, textos de treball en grup, documents…)

En una paraula, avançar d’una banda en el perfilat de l’usuari per oferir-li suggerències de més valor (anuncis), amb més possibilitats que les usi (que les cliqui), i d’altra en incrementar el temps que l’usuari passa en les planes pròpies, augmentant també així el temps de mostra/visionat dels anuncis.

Tweets patrocinats i confiança

La gent de Webmonkey es demanen a Twitter si pagaries 3 dòlars per una aplicació Twitter que no deixés passar els tweets patrocinats. Jo segurament els pagaria, si no vull desvirtuar la informació que m’arriba de la meva xarxa, que baso en la confiança que tinc en el criteri de les meves fonts. Si començo a pensar que el criteri de les meves fonts no és imparcial o totalment personal, si no que està “contaminat” per interessos econòmics, malament.

Altra opció és eliminar aquella font de la meva xarxa.

Linies borroses entre ebooks i netbooks

Si un dispositiu de llibres electrònics i un netbook usat per llegir llibres es poden diferenciar, bàsicament, per la pantalla, que pot passar si la mateixa pantalla es fa servir en els dos? Una pantalla que permeti la velocitat i el color d’un portàtil i la legibilitat en exterior, la comoditat i el consum d’una pantalla de tinta electrònica…

Pixel Qi ja estan anuncia que ja estan treballant per servir-les als fabricants. Quan veurem màquines equipades a tecnologia?

Repensant els ordinadors

Des de fa un temps, un nova categoria d’ordinadors sembla haver entrat amb força al mercat: els netbooks, cosins petits dels portàtils.

La qüestió, però, és que per més que ens ho venguin com novetats i que, de fet, incorporin algunes novetats, els netbooks estan basats en els portàtils i aquests estan basats en els sobretaula de tota la vida. Poden tenir millores, adaptacions, reduccions de components i d’altres variacions per disminuir pes, tamany i consum d’energia, però els principis son comuns a tots.

Això fa que portem a sobre equips molt potents, amb alts consums d’energia per als usos als que es destinen, sobretot quan es basen en la connexió continua a la xarxa, en l’accés al núvol per a accedir tant a dades com a serveis (és a dir, que “externalitzen” tant recursos d’emmagatzemage com de càlcul).

En una molt interessant entrevista, Mary Lou Jepstein (una de les impulsores del projecte OLPC amb en Negroponte i ara fundadora de Pixel Qi) parla del que està fent ara i del que va fer amb l’OLPC, i el que proposa és un revolució, res més que repensar els ordinadors, des de fora, cap a dintre, des de la pantalla i el teclat cap a les plaques base, ajustar el consum i les necessitats d’energia en base al que l’usuari fa en determinat moment (basant-se en quelcom que ja sabem: gran part del temps, un ordinador se’l passa esperant a rebre una entrada, una ordre, de l’usuari perquè gastar cicles, aleshores?)

Però no és només això: també és el disseny, el número de peces, la manera de disposar-les, la quantitat de material necessària per fer un ordinador, la resistència i la durabilitat…

Jepstein no pensa en termes d’indústria: pensa amb la persona i el planeta en ment, com a usuaris i beneficiaris finals.