Una sana dieta informativa


Període vacacional: disminueix la ingesta diària de notícies, el flux d’informació entrant; canvio els hàbits i els canals informatius habituals, i redueixo la freqüència i el temps dedicat.

I no passa res. El món segueix rodant, i jo estic informat igual. Potser no al minut, però cal? L’excés d’informació, les dades repetides cada mitja hora, la infoxicació, la necessitat de saber de tot… son bones? Segurament no.

En Thoureau ja tenia necessitat fa 150 anys de defugir la seva “sorollosa” societat, i en Taleb recomana no llegir premsa ni blogs. Potser son casos extrems, però sabem del cert que les notícies acabant arribant, que el flux de la informació és continu i repetitiu.

Perquè aquest és realment el coll d’ampolla: la informació i el número de fonts d’informació (externes i pròpies, induïdes) i obligacions que requereixen la nostra atenció creix exponencialment, però el nostre temps és lineal, i cal saber repartir-lo molt bé.

Així, si deixem de dedicar temps a intentar digerir un flux massiu i repetitiu d’informació, que acaba aportant poc, i escollim bé les fonts i els moments en què ens informem, i els temes que ens interessen, disposarem de molt més temps del que tenim, i estarem igualment informats. Es més, passem automàticament a poder usar aquest temps en tasques creatives, en processar la informació i en reflexionar-hi, podem passar de ser simples consumidors a generadors d’informació o, simplement, a disposar de més temps per fer tot allò que volem fer i pel que no tenim temps.

L’increible programador minvant

El temps és un recurs finit.

L’atenció i la motivació també.

I a mesura que passa el temps, tinc més coses a fer i menys temps per fer-les.

En un moment determinat, aprendre nous llenguatges de programació i codificar, enfrontar-me a reptes i resoldre’ls, trobar i aplicar hacks i experimentar m’agradava i m’enjogassava, m’atreia i era estimulant.

Però a mesura que ha passat el temps tot això ha canviat: ja no tinc ganes d’aprendre nous llenguatjes cada dos per tres o de dedicar gran part del meu temps lliure a programar o a resoldre problemes tècnics, per interessants que els trobi. Vull estar al dia de les novetats, saber què passa, però noto que ja no puc saber-ho tot (és impossible saber-ho tot), que ja no em motiva com abans (i segurament no sóc l’únic a qui li passa (1)).

És això un acomodament? Potser, i si ho és no m’agrada, però també és veritat que hi ha moltes més coses que criden la meva atenció, que vull fer: potser és, senzillament, un canvi d’interessos, una reorientació de com uso el meu temps.

Essent informàtic, cal estar al dia de moltes novetats, cal una formació i una renovació contínues, perquè és part del meu món. Però fins on arriben els límits d’aquest nou coneixement i les possibilitats d’absorbir-lo va variant amb el temps (en el cas de la feina, no per motivació, sinò per disponibilitat de temps i pels diferents focus d’atenció).

Sempre hi ha una distància entre el que fem i el que creiem que podem fer, entre el que realment fèiem abans i el que creiem que fèiem: és la imatge idealitzada que tenim de nosaltres mateixos, del nostre passat.

Amb el temps, cal reconèixer els propis límits, centrar el focus i no marcar objectius inabastables. Només d’aquesta manera es pot seguir aprenent i fent coses i no perdre’s en el mar d’informació (o tancar-se a aprendre).

Organitzar les tasques

El dia a dia es menja les hores de feina, això és un fet.

Lluitar contra això, i contra els costums establerts, les urgències, apagar focs, el telèfon, el correu i algunes distraccions més, pot arribar a consumir un bon tros de temps de la jornada laboral. I és no treballar? No, però la sensació que queda és la de no haver fet res productiu, la de no avançar… i això, amb el temps, desmotiva.

Suposo que, qui més qui menys, s’hi ha trobat. I, qui més qui menys, ha provat també diferents solucions, siguin pomodoros, gtd, inboxzeros… Sigui com sigui, aquestes tècniques proposen només un mètode:

  • Comences aplicant gairebé religiosament els principis, això si, amb una barreja de prova i error, perquè no saps com aplicar-los, com ordenar les tasques, com prioritzar.
  • Segueixes durant un temps.
  • I després veus que la feina segueix creixent, i que no fas revisió del que havies de fer i que no programes ni prioritzes bé, sinó que et marques unes quantes tasques i (pitjor encara!) algunes les deixes per demà!

Total, que no serveix per res… no?

La cosa és que és només un mètode. I aquest mètode és el que has de fer teu, és el que s’ha d’aprendre a treballar, a interioritzar.

Cal dedicar-hi una mica de temps i energia i, sobretot, ser honest amb un mateix:

  • De bon principi no saps com aplicar-ho, per on començar. És igual, prova una primera llista, ja sortirà.
  • Insisteix. Poleix la llista, incrementalment. Tampoc passa res per barrejar coses, projectes.
  • Comença amb les tasques del dia a dia, això et dona una idea del que fas.
  • Després comença a marcar-te objectius per setmanes.
  • No t’enganyis: marca el que no has fet, et permetrà aprendre a programar millor, et donarà pistes de la càrrega de feina que tens.
  • Revisa i redistribueix les tasques sense por, però sense procrastinar.
  • Si no compleixes objectius marcats, indica-ho també. Segur que hi ha tasques que no t’agrada fer que retardes.

Important també:

  • Sentir-se còmode amb l’eina que s’usi per apuntar tasques, sigui quina sigui (cal provar vàries).
  • La manera d’apuntar ha de ser ràpida: no ens hem de passar el dia apuntant tasques, si no fent-les.
  • Cal complementar-ho amb un bon sistema de documentació: la llista de tasques no és la wikipedia de la teva feina.

Són idees molt bàsiques, però son un inici, i no cal complicar-ho.