De Decidim a Participa: implicant la ciutadania en les decisions

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions.

Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius.

Així, aquestes plataformes son una base tecnològica que pretenen un canvi molt més gran: passar d’una democràcia representativa a una democràcia participativa (en un moment en què els partits comencen a perdre pes i legitimitat com actors únics de l’escena política), l’èxit del qual depèn de diversos factors:

  1. De la pròpia eina
  2. D’expandir l’hàbit de la discussió i la decisió
  3. De la resposta que des de l’Administració es doni a les peticions (de com es plantegin i de com s’argumentin les decisions)

Pel camí caldrà aprendre a usar l’eina, a trobar-ne els usos adients i a saber on i quan va millor usar-la: en quins i quants processos, si se’n poden obrir molts o pocs, si la gent hi participem o no, si ens sentim escoltats, si els gestors es senten interpel·lats també…

Sigui com sigui, a nivell de ciutadania és un experiment i una proposta molt interessant, igual que per a l’Administració: el fet que no sigui ja una sola ciutat, sinó un conjunt de ciutats qui construeix i desplega aquestes plataformes, implicant també els usuaris, permet un creixement sostingut i uniforme continuat en el temps, amb funcionaments comuns arreu.

Les implicacions d’això a nivell d’educació i maduresa política de tots plegats son enormes si ho sabem fer bé, i el lligam amb eines i portals de transparència, opendata i rendició de comptes és el següent pas.


(*) Tecnològicament, és una plataforma feta en Ruby on Rails, on no es guarda cap dada particular de ningú i es preserva l’anonimat, i on es fan servir eines totalment lliures (estadístiques, mapes) disponibles a la xarxa: es segueix fil per randa la filosofia de codi obert i es respecta la privacitat i anonimat de les dades personals.

Tancar la paradeta

Els que queden dormint a la Plaça de Catalunya no volen marxar, es monten el festival antiSónar (combativo y más indignado que nunca) i es desmarquen del 15M perquè consideren que la decisió es va prendre per majoria i no per unanimitat… M’he perdut alguna cosa, no? En democràcia les decisions es prenen per majoria, i si ets de la minoria, toca acceptar, si no jugues quan no guanyes, no s’hi val? Aquest recurs a la unanimitat, al no hi jugo i m’ho munto jo té un tuf poc democràtic, un pèl totalitarista (si, com aquells llocs on el tipus de torn convoca unes eleccions i el vota el 99’9 % de la població)…

Malament si comencen a sortir spin-offs d’aquesta mena de les acampades, bon moment per tancar els campaments i cultivar el que s’ha sembrat aquests dies des d’altres llocs, fer-lo créixer i no cremar-lo.

Política 2.0

Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua.

I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia.

El que si que ha canviat son les formes, i els mitjans: com bé varen explicar, no es tracta d’usar un model centrat en el polític: si tothom parla alhora amb un polític sobre mil temes diferents, no es podrà donar una solució satisfactòria a tothom, i potser tampoc no és el que es vol: el polític ha de solucionar temes globals (a través dels quals s’ajudi a la millora dels personals), però no fets puntuals, i usar un compte de twitter per fer peticions i esperar que te les contestin per la via ràpida (i si no criticar l’interpel·lat) o, d’altra banda, que el polític ho usi com un altaveu per a les seves idees en moments més o menys puntuals tampoc no aporta gaire…

Dit d’una altra manera: política 2.0 no és usar eines 2.0 per fer política 1.0.

Cal entendre el mitjà, la conversa, i en la xerrada es van donar algunes idees interessants i que tant de bò la gran majoria dels polítics acabin entenent i posant en marxa.

Crec recordar que va ser en Donaire qui va comentar que l’ús dels hashtags és una eina potentissima per escoltar i veure de què parla la gent: els hashtags surten espontàniament, per un acord popular tàcit, i serveixen per mantenir una o vàries converses sobre un mateix tema, i efectivament això permet molt fàcilment que el polític o els responsables de l’administració puguin veure què preocupa a la gent, de què es parla, orientar i ajudar, però no dirigir. I alhora permet una conversa més fluida, perquè no hi ha un únic node centralitzador: és distribuïda.

D’altra banda, un mitjà centrat en la conversa entre persones permet també descarregar protagonisme del polític-públic, i passar-lo més cap al polític-persona, tal com vam veure ahir: a poc a poc s’haurà (haurem?) d’anar aprenent a utilitzar aquests mitjans, a manegar els diferents perfils d’una persona en funció del moment en què parla: com a càrrec públic, com a particular…

Ahir al Bizarre no hi havia tres polítics donant un missatge, hi havia tres persones (de diferents partits) parlant sobre un tema en comú. Seria possible exportar, magnificar aquest esquema al conjunt dels polítics del nostre país? Aquest esquema més personal, aleshores, no ens portaria també a una redefinició dels partits (com en Benach va comentar, també) per transformar-se no tant en organitzacions jeràrquiques a alguna mena de xarxes de persones amb interessos comuns (i ganes de treballar, és clar)… Sóc conscient que tot això que dic es pot entendre com una visió una mica innocent del món de la política… però potser també aquí es podria aplicar aquesta etiqueta de política 2.0: nou mitjà, nou discurs, nova representació, nova implicació i responsabilitat. Tant dels polítics com dels ciutadans a peu: anant més enllà, no caldria una re-politització de la societat? Que tothom entengui que això ens afecta a tots i en tot moment?

5×55 Terrassa

Avui ha arrencat 5×55 Terrassa, un interessant projecte barreja de periodisme, blog i videoblog: es tracta d’una entrevista diària a personatges de Terrassa, amb 5 preguntes per cada un d’ells, i que acabarà just en les properes eleccions.

Per als terrassencs serà interessant veure què opinen, que pensen, que ha representat i representa, què volen diverses persones per i de la seva ciutat, Terrassa.

Per tothom, també, és interessant també aquesta barreja de periodisme amb un format lleuger, amb preguntes fixades però sense demanar una resposta concreta, perquè permet conèixer més bé la persona entrevistada, sense un guió establert prèviament, i que per tant pot donar peu a respostes i punts de vista que un potser no s’espera o no hi ha pensat… Persones parlant d’altres persones del nostre voltant, sobre temes que ens afecten del nostre voltant… Usar la xarxa global per parlar de temes locals, però alhora expressant preocupacions i anhels de caire universal.

I què té a veure això amb les eleccions? Perquè fer coincidir el número d’entrevistes amb la data de votació? Pot ser una fita com qualsevol altra… però també ens pot servir saber més de la ciutat, dels seus fets, i del que se n’espera i en desitgem, i, per tant, ens pot ajudar a saber què és el que volem i el que no volem per ella. I això té un component marcadament polític, de reflexió política madura.

Està clar que encara queden molts camins per explorar: la política i el periodisme 2.0 (posem etiquetes, perquè no?) no és només els polítics i els partits usin blogs, facebooks o twitters, és també noves maneres d’entendre la participació política des de baix, sense una afiliació concreta; és també noves maneres d’informar i posar al nostre abast opinions, vivències i idees.

En definitiva: parlar en la conversa global, aportant el nostre granet de sorra.