Construir la història actual


Com es construirà la nostra història en el futur?

Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia?

Usant termes actuals, podríem dir que, a banda de la informació pròpiament dita, les variables anteriors son les meta-dades de la informació… quines meta-dades trobarem doncs de les dades d’avui en dia?

Si, sabem que Twitter, Facebook i qualsevol xarxa social emmagatzema molt més de la nostra informació, del que nosaltres publiquem (ex.: mapa d’un tuit), del que nosaltres mateixos podem saber, no només les famoses meta-dades, si no segurament dades que ens permetrien construir un graf social associat a cada publicació, i segurament també, l’impacte que aquesta informació ha tingut…

Però el suport de la informació d’avui en dia és molt dèbil: no només tenim les dades deslocalitzades (on rau, el núvol), si no que en la majoria dels cassos ni ens pertanyen, les cedim gratuïtament i no sabem on son ni com recuperar-les una vegada ens donem de baixa de qualsevol servei, o si les recuperem , què fem amb elles: avui en dia el suport de la informació ja no és físic, això està clar, però ja no és només digital: sembla que sense la informació de context, això és, el lloc on s’ha publicat, perd sentit; cada vegada semblem confondre més doncs el missatge amb el mitjà, la informació amb el suport.

Tot això suposarà un repte per reconstruir part de la història d’avui en dia, partint de la base que aquesta es conservi: donant per bones iniciatives com la de la Llibreria del Congrés americà o l’Internet Archive, serem capaços de reproduir la història a base de fragments? Es guarden també les meta-dades, els grafs socials, els temps de publicació? Hi haurà accés a les illes d’informació privada en què s’estan convertint les diferents xarxes socials? Les bombolles d’informació de twitter, les revolucions on-line, les crides a accions socials via xarxa… on quedarà, tot això?

Si es vol recuperar la història del futur caldrà aplicar tècniques d’intel·ligència artificial i reconeixement del llenguatge per destriar el grà de la palla (el volum d’informació és gegant), tècniques de mineria de dades per buscar i destriar entre conjunts immensos d’informació, aplicar grafs socials per poder trobar nodes productors d’informació o repetidors importants, orígens de dades o fins i tot la reconstrucció de les ones de propagació de les dades a través de xarxes, o com salta la informació de xarxes a mitjans d’informació tradicionals.

La nostra societat ha evolucionat fins a un punt en què comença a no entendre’s si es separa no ja de la informació que produeix, si no dels mateixos canals i mitjans on es produeix i on es publica: tot és xarxa, i per entendre doncs la societat actual en un futur, caldrà saber navegar per la informació connectada que anem deixant com a rastre.

PS: Tot aquest barrija-barreja ha vingut donat per idees que van sorgir a partir del 5è Terrassantweets, que versava sobre Història i tweets… molt recomanable!

Política 2.0

Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua.

I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia.

El que si que ha canviat son les formes, i els mitjans: com bé varen explicar, no es tracta d’usar un model centrat en el polític: si tothom parla alhora amb un polític sobre mil temes diferents, no es podrà donar una solució satisfactòria a tothom, i potser tampoc no és el que es vol: el polític ha de solucionar temes globals (a través dels quals s’ajudi a la millora dels personals), però no fets puntuals, i usar un compte de twitter per fer peticions i esperar que te les contestin per la via ràpida (i si no criticar l’interpel·lat) o, d’altra banda, que el polític ho usi com un altaveu per a les seves idees en moments més o menys puntuals tampoc no aporta gaire…

Dit d’una altra manera: política 2.0 no és usar eines 2.0 per fer política 1.0.

Cal entendre el mitjà, la conversa, i en la xerrada es van donar algunes idees interessants i que tant de bò la gran majoria dels polítics acabin entenent i posant en marxa.

Crec recordar que va ser en Donaire qui va comentar que l’ús dels hashtags és una eina potentissima per escoltar i veure de què parla la gent: els hashtags surten espontàniament, per un acord popular tàcit, i serveixen per mantenir una o vàries converses sobre un mateix tema, i efectivament això permet molt fàcilment que el polític o els responsables de l’administració puguin veure què preocupa a la gent, de què es parla, orientar i ajudar, però no dirigir. I alhora permet una conversa més fluida, perquè no hi ha un únic node centralitzador: és distribuïda.

D’altra banda, un mitjà centrat en la conversa entre persones permet també descarregar protagonisme del polític-públic, i passar-lo més cap al polític-persona, tal com vam veure ahir: a poc a poc s’haurà (haurem?) d’anar aprenent a utilitzar aquests mitjans, a manegar els diferents perfils d’una persona en funció del moment en què parla: com a càrrec públic, com a particular…

Ahir al Bizarre no hi havia tres polítics donant un missatge, hi havia tres persones (de diferents partits) parlant sobre un tema en comú. Seria possible exportar, magnificar aquest esquema al conjunt dels polítics del nostre país? Aquest esquema més personal, aleshores, no ens portaria també a una redefinició dels partits (com en Benach va comentar, també) per transformar-se no tant en organitzacions jeràrquiques a alguna mena de xarxes de persones amb interessos comuns (i ganes de treballar, és clar)… Sóc conscient que tot això que dic es pot entendre com una visió una mica innocent del món de la política… però potser també aquí es podria aplicar aquesta etiqueta de política 2.0: nou mitjà, nou discurs, nova representació, nova implicació i responsabilitat. Tant dels polítics com dels ciutadans a peu: anant més enllà, no caldria una re-politització de la societat? Que tothom entengui que això ens afecta a tots i en tot moment?