Compartir coneixement fa guanyar

Fa anys, en algunes organitzacions i empreses et podies trobar algú que semblava ser indispensable perquè era l’únic que sabia com funcionava o s’havia de fer quelcom, i guardava zelosa (i segur que també mesquinament) aquesta petita peça de coneixement, normalment una cosa senzilla de fer, però poc estesa. En la seva visió, aquesta gent es devien veure com l’engranatge central que permetia el moviment de la maquinària.

Malauradament, encara et trobes gent que té una idea igual d’equivocada avui en dia quan, en realitat, aquesta visió egocèntrica del paper d’un mateix és un greu error.

En una organització que treballa en equip, el valor no vé donat per un coneixement específic, sino pel que s’aporta al propi equip, pel valor dels coneixements i del treball produit. L’acumulació egoïsta de coneixement no el fa a un més important dins d’un grup, al contrari, l’aïlla més donat que no comparteix res i, a la llarga doncs, el fa prescindible.

La vàlua d’un mateix no està només en allò que sap fer, sinó en com ho fa, en com ho transmet.

Pantalla vertical vs. horitzontal

Cada vegada es veuen més pantalles panoràmiques per als ordinadors, i la informació sembla que es distribueix en format horitzontal.

D’altra banda, però, estem acostumats a treballar en paper amb uns formats més aviat verticals: quan escribim en un paper, o un llibre, o els diaris, tot acostuma a tenir més aviat un format vertical.

Els programes lligats a documents, com els processadors de text, o els visors de pdf, també prioritzen el format vertical, i en canvi aquesta feina la fem sobre pantalles amb format més aviat horitzontal, que només et deixen veure part del document (perquè per treballar a plana sencera o tens bona vista o un monitor ben gran…)

En el meu cas, a la feina passo una bona estona redactant correus i documents, o bé llegint-los, desplaçant pantalles amunt i avall. I igual quan navegues per la xarxa: la pantalla serà molt ampla, però la informació es distribueix bàsicament de manera vertical, mireu qualsevol portal.

Fa uns dies, doncs, estic fent un experiment: he girat la pantalla i ara és vertical, més alta que ampla (1280×1024). I el resultat, ara per ara, és satisfactori: es treballa d’una manera molt més natural amb la redacció i lectura de documents, tens més informació d’un sol cop d’ull a les webs, i fins i tot el correu (sigui outlook web o gmail) es veu bé també. I si tenia els meus dubtes amb d’altres eines que uso, com algun ide (eclipse), no ha suposat cap canvi.

És curiós, i segurament és subjectiu, però amb el mateix tamany de pantalla em sembla tenir accés a més informació d’una sola vegada i, alhora, em centro més en una sola tasca (perquè les alters finestres queden ocultes).

Veurem com evoluciona, de moment mantindre l’experiment uns temps més.

Diguem què has fet

Encertadíssim el canvi que proposa en David per saber qui som: no es tracta tant de saber qui ets (estudis, feines anteriors) sino què has fet: això em donarà una idea del que em pots aportar, de la teva vàlua, del que saps fer.

Quantes vegades no ens trobem amb gent amb uns currículums impressionants, una formació que sembla fora de sèrie, i que en realitat no tenen la més mínima iniciativa o ganes de treballar?

Els títols, les feines, poden donar una idea de per a què t’has preparat, però no de que realment sàpigues fer-ho. En canvi els teus fets si que parlen per tu.

Ho veurem aplicat als currículums, a la selecció de personal? Serà el món professional capaç de passar del rànking per punts de títols, feines i càrrecs a la avaluació d’algú per allò que ha fet, pels seus mèrits? És una meritocràcia desitjable com a escala de valors professionals?