Twitter apaga la seva estrella

Twitter canvia l’estrella dels favorits per un cor de m’agrada i els usuaris ens hem revolucionat… perquè no ens agrada aquest cor.

Però ens agradi o no (que no) la nova icona, el canvi no és només estètic: és un canvi de concepte que va molt més enlla…

Twitter ha substituit una eina per a l’usuari per una eina d’anàlisi de l’usuari:

  • L’estrella dels favorits era més similar (en concepte, disseny i ús) als destacats dels navegadors i era, per tant, una utilitat d’ús sobretot privat dels usuaris (tweets interessants, per llegir, per recordar…)
  • Un “m’agrada” li dóna un caràcter social, de visualització de gustos de cara als altres, de “toc” al creador, de mostra de suport que segurament farà que molts usuaris l’usin d’altra manera… o que fins i tot el comencin a usar d’una manera més similar als likes del Facebook.

Seria interessant tenir dades dels canvis d’ús derivats del canvi estètic… Twitter les tindrà (nosaltres no), i segurament en farà un bon ús (publicitari).

Twitter cada vegada vol treure més partit del coneixement que té de la seva base d’usuaris i monetitzar-la, i afegir-hi característiques socials és un pas en aquesta direcció. Però això també fa que Twitter sigui menys Twitter.

(imatge via @MarioNoyaM)

Diferents perfils i un únic jo

Més d’una vegada m’he plantejat si estar a diferents xarxes socials ha de ser redundant: al cap i a la fi, tot son xarxes socials, no? Seguidors, amics, coneguts (només falten els saludats, per citar en Plà); llegir, compartir o retuitar, escriure o comentar; diferents noms per coses molt similars.

Però a mesura que les utilitzo, ho faig de manera diferent:

  • correu electrònic: converses llargues, intercanvi d’opinions, discussions, compartició d’idees
  • Twitter: intercanvi d’idees, enllaços, petites converses ràpides
  • Facebook: saber una mica dels altres, ignorar olímpicament jocs i aplicacions
  • Google+: encara no sé ben bé per a què la faig servir!

I és que cada xarxa social està dissenyada per uns usos diferents, d’aquí la diversitat de dissenys i interfícies, les diferents maneres d’apropar-se a la informació i les propostes d’ús que se li donen als usuaris: poden copiar-se coses entre elles, alguna idea, però romanen fidels a la manera original de funcionar, al paradigma inicial.

Previsiblement, el meu comportament en cada xarxa coincideix amb aquest paradigma: el correu i twitter estan més fets per les converses (més ràpides o més lentes) i l’intercanvi d’informació, facebook és un aparador on mostrar-te tú i les coses que fas o escrius (un safareig digital personal, una postal electrònica continua) i Google+ agafa idea dels anteriors i hi afegeix alguna cosa nova (potser per això no l’uso tant).

Faig servir les eines que més m’escauen en cada moment: reparteixo el meu temps i ús d’elles en funció del que m’aporten i del que m’hi interessa; el que fa que segurament en diferents xarxes tingui perfils i comportaments diferents, complementaris, o solapats en alguns moments…

Però aquest comportament diferent és com un únic perfil distribuït en diferents llocs, que es pot reconstruir i donar una única visió del meu comportament global, una imatge més complerta i complexa de nosaltres mateixos.

Ara pensem en un moment en els usos que es pot donar a aquesta informació.


Notes:
1) El correu electrònic com xarxa social? I tant. La primera i més antiga: tenim contactes, llistes d’amics i converses. Però no té la visibilitat de les altres, precisament perquè és més personal, més privada.
2) Acostumo a ignorar sistemàticament anuncis, jocs o xorrades o distraccions variades, i que tinc una tendència a conversar i escriure, o que no uso aquestes xarxes per seguir mitjans de comunicació: el que intento amb això és mantenir els diferents canals nets, sense un excés d’informació que es repetiria constantment.

Escolta. Pensa. Parla.

Al twitter s’hi respira molta mala llet. Sembla que el temps real és per a gent emprenyada. Mala cosa.
@pqs, 2013-5-19 10:22:16

Coincideixo amb en Pere. Twitter és un mitja instantani, ràpid, molt donat a establir converses. Però aquesta facilitat per accedir-hi, per mantenir la conversa i respondre fa que moltes vegades no ens pensem gaire el que diem, i que entrem en una espirarl d’estira-i-arronses amb algú o que deixem anar quelcom per una notícia que hem vist: ho veiem, ho comentem, talment com si estiguessim fent el cafè… però no estem fent el cafè, o no sols: allò que hem dit queda escrit, reflectit i pot contestar-se o reenviar-se, també al moment. I això, segons com, incrementa la espiral.

No és que el temps real sigui per gent emprenyada, és la velocitat de la conversa i la falta de context el que porta aquí:

  • Hem perdut el costum de reflexionar mínimament les coses: veiem, llegim una cosa i la comentem, la primera impressió. De vegades és encertada, la majoria de vegades no, una segona reflexió o una lectura més lenta, una discusió sobre el tema ens ho fa veure d’una altra manera… però si hem contestat ràpidament, el missatge ja ha sortit, i queda allà, reflectit. Després vés i explica-ho.
  • Confonem la immediatesa del mitjà amb el fet de donar respostes al minut, o retransmetre la informació. El mitjà és ràpid, immediat, massiu: tothom i és, tothom parla, si no contestem ràpid ho farà un altre. Que ho faci: les presses no son bones amigues d’allò ben fet, en general.
  • Falta de context: En una piulada, o en un comentari mitjà a facebook, no acostumem a explicar gaires coses. Si no es dona el context d’un missatge o no s’explica una resposta, no s’entén més enllà del nostre cap. I això genera malentesos.

La regla d’or per evitar problemes és la que ha sigut sempre: Respirar abans de contestar. Respirar fons. Pensar una mica i després, si cal, només si cal, parlar.

Construir la història actual


Com es construirà la nostra història en el futur?

Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia?

Usant termes actuals, podríem dir que, a banda de la informació pròpiament dita, les variables anteriors son les meta-dades de la informació… quines meta-dades trobarem doncs de les dades d’avui en dia?

Si, sabem que Twitter, Facebook i qualsevol xarxa social emmagatzema molt més de la nostra informació, del que nosaltres publiquem (ex.: mapa d’un tuit), del que nosaltres mateixos podem saber, no només les famoses meta-dades, si no segurament dades que ens permetrien construir un graf social associat a cada publicació, i segurament també, l’impacte que aquesta informació ha tingut…

Però el suport de la informació d’avui en dia és molt dèbil: no només tenim les dades deslocalitzades (on rau, el núvol), si no que en la majoria dels cassos ni ens pertanyen, les cedim gratuïtament i no sabem on son ni com recuperar-les una vegada ens donem de baixa de qualsevol servei, o si les recuperem , què fem amb elles: avui en dia el suport de la informació ja no és físic, això està clar, però ja no és només digital: sembla que sense la informació de context, això és, el lloc on s’ha publicat, perd sentit; cada vegada semblem confondre més doncs el missatge amb el mitjà, la informació amb el suport.

Tot això suposarà un repte per reconstruir part de la història d’avui en dia, partint de la base que aquesta es conservi: donant per bones iniciatives com la de la Llibreria del Congrés americà o l’Internet Archive, serem capaços de reproduir la història a base de fragments? Es guarden també les meta-dades, els grafs socials, els temps de publicació? Hi haurà accés a les illes d’informació privada en què s’estan convertint les diferents xarxes socials? Les bombolles d’informació de twitter, les revolucions on-line, les crides a accions socials via xarxa… on quedarà, tot això?

Si es vol recuperar la història del futur caldrà aplicar tècniques d’intel·ligència artificial i reconeixement del llenguatge per destriar el grà de la palla (el volum d’informació és gegant), tècniques de mineria de dades per buscar i destriar entre conjunts immensos d’informació, aplicar grafs socials per poder trobar nodes productors d’informació o repetidors importants, orígens de dades o fins i tot la reconstrucció de les ones de propagació de les dades a través de xarxes, o com salta la informació de xarxes a mitjans d’informació tradicionals.

La nostra societat ha evolucionat fins a un punt en què comença a no entendre’s si es separa no ja de la informació que produeix, si no dels mateixos canals i mitjans on es produeix i on es publica: tot és xarxa, i per entendre doncs la societat actual en un futur, caldrà saber navegar per la informació connectada que anem deixant com a rastre.

PS: Tot aquest barrija-barreja ha vingut donat per idees que van sorgir a partir del 5è Terrassantweets, que versava sobre Història i tweets… molt recomanable!

Internet ja no és una ZTA

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.