Censura a twitter? I espera’t.

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que depredadors d’informació, trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre.

Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell!

Així, la solució no és fer una aturada d’un dia no enviant tuits, o passar-se a d’altres serveis (centralitzats també, gran encert!), la solució és usar serveis distribuïts, o tenir el nostre propi nom a la xarxa.

Però això requereix coneixements informàtics, o bé pagar per tenir un domini propi. Quanta gent està disposada a fer alguna de les dues coses, les dues o, senzillament, pot fer-les, per coneixements o despesa? No hi ha res gratis, i tot es paga. El preu pot ser la nostra informació, o la nostra llibertat, segons com. I comença a haver-hi massa ocasions en què es demana que el preu sigui també la segona opció.

Depredadors d’informació

L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació.

Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.:

  • Google registra les nostres cerques i els nostres clicks: els anuncis de les planes que visitem que van amb Adwords coincideixen amb les cerques dels últims productes que hem fet; al seu servei de correu surten anuncis que lliguen amb paraules determinades del text que llegim.
  • Facebook també registre tot el que fem, no només al seu site, sino arreu on anem i naveguem i ens trobem un botó “M’agrada”: automàticament el codi associat al botó modificarà les cookies del navegador registrant que hem passat per allà, i quan tornem a la plana de facebook això quedarà registrat.
  • Twitter també ens ofereix publicitat, i els seus tuits porten més informació de la que es veu (informació que pot servir per cerques de tuits similars per interessos, geolocalització, etc., que poden ser usats per aplicacions de tercers).

A més, aquestes aplicacions tendeixen a ser cada vegada més tancades, a fer que l’usuari hagi de navegar per les pròpies pàgines per veure’n el contingut, a no poder exportar-lo o revisar-lo amb eines de tercers (busqueu rss a facebook o twitter), o a oferir ecosistemes d’associacions entre elles, que aporten un benefici mutu (spotify + facebook -després rectificat-, o els diferents serveis de Google que ara es combinen en una única barra superior), ofereixen serveis afegits propis que permeten controlar el tràfic sortint (abreujadors d’adreces, per exemple).

Tot i així, només tenen una visió parcial del que fa la gent: només saben què fem o què mirem o què ens interessa si estem a les seves planes, usem els seus serveis o passem per planes que incorporen part del seu codi.

O com a mínim fins ara era així, però aixó pot començar a canviar també:

La nova tableta d’Amazon, Fire, incorpora el navegador Silk, que fa ús d’un servei d’Amazon que emmagatzema als seus servidors totes les pàgines que sol·licita l’usuari: els servidors d’Amazon podran descarregar molt més ràpidament aquesta plana i la serviran d’una manera molt més ràpida al navegador (és com construir-se una CDN pròpia), el que millora indubtablement el servei. Però això permet també tenir accés a totes les planes per les que naveguem, per més que estem en un mode anònim dins del navegador. Dit d’una altra manera: ja no cal que estem dins de les seves planes perquè ho sàpiguen tot, o gairebé tot, de nosaltres (no sabran el nostre número de compte ni els cèntims del banc, però sabràn cada quan accedim).

Google ja va fer els seus intents de convertir-se en proveidor d’accés a l’àrea de San Francisco, el que li hagués donat informacions similars.

Quan trigaran d’altres operadores a incorporar tecnologies similars? Amazon disposa del seu núvol, i Apple i Google estan també en disposició de fer un moviment similar.

Potser no hi ha res intrínsecament dolent en fer aquesta recol·lecció de dades, però em preocupa el que es pugui fer amb elles. Ja no és només que tot això permet perfilar-nos de manera molt acurada o que aquesta inforamció es pot passar a tercers (siguin publicistes, governs, agències de seguretat, policía, mutues, asseguradores, empreses), és que, no essent jo client, sino producte, no tinc cap manera d’evitar que l’amo del negoci decideixi fer públiques les meves accions sense consultar-ho.

Decididament, no em fa gaire gràcia aquesta mena de Gran Germà autoacceptat.

Amb quina xarxa social em quedo?

Google treu G+ que incorpora conceptes de Facebook i Twitter i millora algunes coses, Facebook contraataca incorporant alhora millores de gestió de privacitat i amistat, Twitter per la seva banda també incorpora millores i amplia serveis…

I els usuaris cada vegada amb més opcions més semblants cada vegada. Per quina ens decidirem? Ja no sembla una qüestió de funcionaments, sembla que totes tendeixen a oferir el mateix, millorant i rebatent les ofertes de la competència: si son capaces de mantenir el joc d’igualar unes prestacions i millorar-ne unes altres, al final la decisió està en els contactes que tens a cada lloc, amb quanta gent pots parlar o seguir.

Dit d’una altra manera: si ja tinc contactes a Facebook, perquè me’ls haig d’emportar (o esperar a que arribin) a Google+? Si Facebook iguala el funcionament de G+ o de Twitter, perquè haig de tornar a fer tota la feina, definir cercles i demés? Em fa l’efecte que com que les persones som bàsicament còmodes, si ja hem fet una vegada la feina i ens hem establert a un lloc, ha de ser per molt que ens canviem. I crec que això és el que està passant entre Facebook i Google+, allò de qui pica primer, pica dos cops.

(Insistint en el factor comoditat: quanta gent treurà tot el suc possible als cercles de G+ o a les llistes millorades de Facebook? Aposto: ben pocs. La gran majoria seguiran amb les llistes de tothom, amics i amics d’amics. I tan feliços.)

Google+: més que xarxa, més que conversa

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí).

Com acabarà tot plegat, tot aquest maremàgnum de serveis? No hi haurà pas un sol guanyador, això segur: potser acabaran compartint el nostre temps, cada xarxa amb uns usos diferents, o amb uns usos en moments i entorns diferents…