El valor de les xarxes 2.0

Em demano quin és el valor afegit que tenen les xarxes socials, o millor dit, el valor afegit de les xarxes socials muntades sobre serveis web, la famosa web 2.0.

De xarxes socials ens en podem muntar tots amb weblogs, o amb el correu electrònic o la missatgeria instantània, però les que estan triomfant son les que venen donades per serveis com twitter, facebooks o tuentis…

Aquestes eines et faciliten la feina de construcció del teu perfil la cerca de coneguts, i t’ofereixen una plataforma de cara al món, però no és or tot el que llueix:

Però, a desgrat d’això, aquestes xarxes creixen: la facilitat de creació dels perfils, el contacte ràpid amb molta gent i la facilitat de creuar comentaris (a vegades converses), mantenen la il·lusió d’una xarxa social i, mentrestant, proporcionen una plataforma immillorable de relacions i preferències per dibuixar connexions i perfils d’interessos, establir grups i objectius potencials per a la publicitat que elles mateixes envien.

Aquest és el valor afegit de les xarxes socials 2.0: poder explotar comercialment l’esperit de comunicació inicial de la xarxa.

Mentrestant, amb weblogs, correu i missatgeria instantània, la sensació de connexió instantània pot no ser tanta (no tens tants contactes alhora, no tothom diu tantes coses alhora), però crea una xarxa subterrània, invisible i molt més difícil de seguir però que estableix uns lligams forts i una privacitat molt més real que la de les aplicacions web 2.0 i les seves restriccions d’entrada al club.

Facebook, twitter, weblog

Fa uns dies que uso Facebook: tot i que de bon principi em va fer una mica l’efecte de friendfeed, que trobava massa informació de cop, ara la cosa s’ha normalitzat o bé ja m’hi he acostumat.

El fet, però, és que se’m comencen a juntar diferents espais a la xarxa, que uso per comunicar-me però de maneres diferents: a aquest blog i a twitter ara hi haig d’afegir facebook.

La meva presència principal a la xarxa seguirà sent aquest blog: és on m’hi sento més a gust i el que crec que defineix més la meva personalitat, on es reflecteixen les meves idees tant bé com puc i sé fer-ho. És aquí on alhora sóc més públic i més protegeixo la meva intimitat.

A twitter mantinc xerrades molt curtes, veig petits moments del dia a dia, petits flaixos de contacte amb un petit grup d’amics. En el meu cas, s’assembla més a una missatgeria instantània quasi-privada que a un altaveu al món.

I a Facebook? a Facebook he trobat gent que ja coneixia, antics companys i amics amb els quals havia perdut el contacte i amb els que t’agrada parlar de tant en tant, saber com els va i fer alguna xerradeta… però és com estar al mig d’una plaça rodejat de gent: tothom pot escoltar el que dius i veure el que ensenyes, mentres que tu et penses que estas parlant només amb el teu grup d’amics. M’agrada haver retrobat gent i poder-hi mantenir el contacte, però no per això el faré el meu mitjà principal de comunicació amb el món.

Veurem com va la experiència.

TV + blogs: ampliant la conversa

Hi ha mitjans que no son compatibles, per més que ens entestem i intentem casar-los. Els intents d’unir televisió i internet en un únic dispositiu no son nous, però no acaben de cuallar: la televisió es un mitjà centralitzat, unidireccional i absorbent, passiu, mentre que els diferents canals de comunicació de internet (xat, correu, missatgeria instantània, blogs, microblogs) es basen precisament en la distribució del contingut i dels contactes, i, sobretot, en la participació activa.

Si fa uns dies llegia sobre un experiment de Yahoo! per mostrar gadgets en pantalla mentres es veu un programa, ara veig un altre intent: unir twitter i televisió: la idea és mostrar els comentaris de la gent sobreimpressonats sobre un debat polític.

Però no és això una versió una mica més multimèdia dels comentaris als diaris? I els comentaris a les notícies sovint deriven en un intercanvi d”insults entre anònims, treient-li el valor afegit que podria tenir.

La idea d’unir la televisió (millor dit, una emissió qualsevol) amb internet i fer que la gent hi pugui opinar és potent, però potser no a base de comentaris… Es podria crear un sistema per marcar els moments que un troba més interessants d’un debat, per exemple, per poder-los enllaçar després en un article a un blog o un diari, generant així unes reflexions de més qualitat, i fent que, a més, la visualització del vídeo donés informació sobre els retroenllaços trobats. Una mena de còctel entre youtube, televisió tradicional i blogs.