2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

La NASA desaparescuda i la xarxa efímera

Independentment de com acabarà el bloqueig pressupostari del govern americà, les conseqüències immediates i visibles han estat el tancament de serveis no essencials com parcs o museus… i uns quants llocs web.

L’oficina del cens o la mateixa NASA o el JPL tenen el site tancat o sense actualitzar:

Portals del govern USA tancats

No és l’infocalipsi, però fa pensar en la relativa fragilitat sobre la que estem basant tots els nostres sistemes i serveis, les mateixes bases de la nostra Societat de la Informació.

És clar que les dades no s’han esborrat, que els llocs segueixen allà i que només s’ha canviat una plana per altra i s’han redirigit els accessos per minimitzar despeses de hosting i de tràfic, o fins i tot per fer més evident les conseqüències dels estira-i-arronses al Congrés, lectures polítiques que no venen al cas.

Però si llocs com els del govern es poden tancar de la nit al dia, deixant orfes d’informació a molts dels seus usuaris, que no pot passar també amb les empreses i els llocs que suporten? (si, ja sabem que Google, Yahoo, Microsoft, Facebook i Twitter no tancaran mai) Qui ens diu que no poden caure de la nit al dia, també? I aleshores que passarà amb les nostres dades que hem desat allà, tan tranquil·lament? El correu, documents, o imatges, on aniran?

Ben pensat, no és tan on anirien a parar totes aquestes nostres dades: de ben segur que no es perdrien, redundades, copiades en molts llocs diferents. El problema seria aleshores com hi accediríem, perquè és aquesta segurament una de les baules més fluixes de la cadena: la porta d’entrada a la informació, sigui la pròpia o la que posen a la nostra disposició. Què passa si ens bloquegen el compte, o si, com a la NASA, redirigeixen tot el tràfic a una plana?

Ens estem acostumant a veure Internet com una cosa perenne, i com a tal, sembla que ho serà… però no així el seu contingut, que és volàtil i fugisser per definició, fàcilment transformable i movible, reordenable: sembla que basem el nostre coneixement i serveis en una informació que és permanent mentre ningú no decideix que ha de deixar de ser-ho.

Prisma: els governs (també) espien

Estats Units espia els seus propis ciutadans i d’arreu del món mitjançant el programa PRISMA: furga en les dades que li proporcionen les xarxes socials i fins i tot en les xarxes de les operadores de comunicació, arreu, ho veu tot.

Ara ja no és doncs només un tema del perfilat que ens poden fer a les dades socials i la nostra activitat, de ser el producte i no el client, ara sembla que cada vegada més el somni del gran germà orwellià, el govern vigilant, el tenim aquí. Semblava que els dolents eren les empreses que trafiquen amb les nostres dades (de tot tipus) per aprofitar-se i collar-nos més i ara torna el gran dolent de sempre.

Potser per ser Estats Units ho tenim més present, crida més l’atenció. Potser també té a veure que estan en territori americà les seus i majoria de servidors de les grans xarxes socials d’abast mundial (la Xina a banda, com sempre), estan subjectes a la seva legislació i jurisdicció del govern americà, de ben segur que això ajuda… però també ho fan a la Xina (El gran firewall), a l’Aràbia Saudita, a Iran (no volien una substituta d’Internet?) i a alguns quants països més… Recorda algú ara què i a qui escoltava Echelon?

El que és sorprenent no és que s’espiï, això es fa des de sempre.

El que és sorprenent és que això no surti abans, donat el nivell de privatització i d’externalització d’aquestes tasques: feines d’alt secret i relacionades amb la seguretat nacional van a parar a mans d’empreses que no tenen cap més obligació que la d’un contracte mercantil i un de confidencialitat, però els treballadors de les quals no pertanyen al govern (se suposa que els elements de les forces de seguretat estaran més motivats per raons emocionals i patriòtiques). I per molt que les empreses ho venguin com vulguin, no tots els seus empleats tenen el mateix nivell de compromís, eficiència i responsabilitat.

Ningú sabia què estava passant? Els empleats de les empreses subcontractades no deien res? I els de Google, Facebook, Microsoft o Apple, entre d’altres, tampoc no ho sabien? Ara n’ha sortit un, i algú l’ha escoltat. Potser abans n’hi havia hagut més.

Això ens porta a un altre punt: idealitzem la societat civil enfront els governs, la innocent ciutadania enfront el pèrfid govern que espia. I mentre la seguretat està en mans del govern, aquesta imatge encara es pot mantenir: son els seus assalariats (policies, espies, militars) els que ens espien, els que entren a la nostra privacitat. Però a mesura que les agències d’intel·ligència i de seguretat estenen els seus tentacles a empreses de serveis (les coartin o no mitjançant lleis) i a mida que els programes de vigilància digital o física es subcontracten a empreses privades… la imatge d’ells contra nosaltres comença a desfer-se, a caure a miques.

Ara també som nosaltres espiant-nos a nosaltres. O, espera, això també ha passat sempre, no?

Nou president, nova web

Vía Oscar Barber m’assabento que, a nivell web, ja es comencen a produir alguns canvis:

  • Nova web de la Casa Blanca: Change.gov ara és WhiteHouse.gov. La transició ha acabat, el canvi és aquí. Aquest és el missatge.
  • Nou fitxer robots.txt: aquest és un fitxer que diu als cercadors (Google, Yahoo, etc…) què poden i que no poden buscar. El nou fitxer permet buscar arreu: transparència.

Un dels detalls que més m’han agradat de tot el que llegeixo del canvi (en el vessant tecnològic) l’he trobat un post de Tim O’Reilly, on explica que la nova administració està encarregant més coses a petites empreses: un canvi que pot semblar insignificant, però que diu molt de l’estil: no busquem grans companyies, grans despeses de pressupost, busquem gent que faci bé la seva feina i que siguin eficients.

Potser que més d’un n’hauria de prendre nota.

Canvis, però amb paciència

La presa de possessió d’Obama d’ahir no va ser més que el pas final d’una cursa que fa temps ningú creia que podia guanyar, però la feina que se suposa comença avui ja fa dies que ha començat.

Obama ha sabut usar els nous mitjans de comunicació com ningú (alguns en diuen el primer president 2.0 – ai, les etiquetes!) i per tant ha arribat a públics on mitjans tradicionals com premsa i televisió, massa encartronats, no hi arriben.

Però la mestria en saber usar nous canals (blogging, microblogging, xarxes socials…), la primera victòria sorprenent (David contra Goliat? el candidat desconegut contra la preferida per la nomenclatura del partit demòcrata) a les primàries de l’agost passat, els primers resultats positius als caucus i el crescendo de victòria mentre s’apropava el dia de les eleccions, tot això no hagués estat possible sense un missatge: no és casualitat que les paraules esperança, canvi o diàleg hagin estat de les mes usades per l’ara president.

Però que no es confongui ningú: que Obama parli de canvi no vol dir que de sobte tot canvïi.

També ha parlat de diàleg, de unir i no enfrontar o de la feina que caldrà fer per superar els diferents reptes, i és per això que no ha de sorprendre que en el seu equip hi mantingui republicans o rivals demòcrates: es tracta de buscar el millor de cada casa i posar-los a treballar, no de fer-se un equip que digui amén a tot. Però això ja és una novetat, i alhora, pot ser una jugada política molt intel·ligent: implicar a tothom en les tasques pendents, tenir el màxim de punts de vista possibles, si, però també implicar també a tothom en la responsabilitat de les decisions.

Els canvis no seran de la nit al dia, però és que tampoc no ho poden ser: un cop de timò, una volta brusca l’únic que farà és tombar el vaixell. Una maniobra ben dirigida, amb tothom tirant de les cordes i del velam si que pot variar el rumb.

Tant de bò les esperances que ha creat acabin sent d’allò més reals.