Idiotitzant la noosfera

La xarxa ja no és la gran conversa global que havia de ser.

Web 2.0, xarxes socials, microblogging, agregadors de notícies… informació i contacte a tothora, sempre disponible per consumir, sí.

Quina porció d’aquesta informació és original? Moltes vegades sembla que la informació inicial que es publica en un lloc es difón repetida fins a la sacietat: això té l’avantatge de la rapidesa, la immediatesa, però fins a quin punt això no ens priva de criteri i de reflexió? Molts mitjans suposadament seriosos s’han apuntat a la moda de la repetició sense criteri, i això devalua la qualitat de la informació oferta: qui contrasta allò que arriba, si s’ha de ser el primer en publicar-ho?

Els particulars rebem/llegim una informació important i la publiquem al blog, a facebook o la retweetem sense més, o bé expliquem que ara anem a fer un cafè o que hem anat d’excursió, suposadament al nostre cercle d’amics, realment gairebé a tot el món.

Quines conseqüències tindrà aquesta manca de reflexió, aquesta abundància d’informació repetida i moltes vegades sense substància? Quants metres cúbics de bits haurem de remoure en el futur per trobar informació i reflexions originals? Què diferenciarà uns mitjans d’altres, unes persones d’altres?

Em demano si, en comptes de conquerir-la, no estarem idiotitzant la noosfera.

El valor de les xarxes 2.0

Em demano quin és el valor afegit que tenen les xarxes socials, o millor dit, el valor afegit de les xarxes socials muntades sobre serveis web, la famosa web 2.0.

De xarxes socials ens en podem muntar tots amb weblogs, o amb el correu electrònic o la missatgeria instantània, però les que estan triomfant son les que venen donades per serveis com twitter, facebooks o tuentis…

Aquestes eines et faciliten la feina de construcció del teu perfil la cerca de coneguts, i t’ofereixen una plataforma de cara al món, però no és or tot el que llueix:

Però, a desgrat d’això, aquestes xarxes creixen: la facilitat de creació dels perfils, el contacte ràpid amb molta gent i la facilitat de creuar comentaris (a vegades converses), mantenen la il·lusió d’una xarxa social i, mentrestant, proporcionen una plataforma immillorable de relacions i preferències per dibuixar connexions i perfils d’interessos, establir grups i objectius potencials per a la publicitat que elles mateixes envien.

Aquest és el valor afegit de les xarxes socials 2.0: poder explotar comercialment l’esperit de comunicació inicial de la xarxa.

Mentrestant, amb weblogs, correu i missatgeria instantània, la sensació de connexió instantània pot no ser tanta (no tens tants contactes alhora, no tothom diu tantes coses alhora), però crea una xarxa subterrània, invisible i molt més difícil de seguir però que estableix uns lligams forts i una privacitat molt més real que la de les aplicacions web 2.0 i les seves restriccions d’entrada al club.