La NASA desaparescuda i la xarxa efímera

Independentment de com acabarà el bloqueig pressupostari del govern americà, les conseqüències immediates i visibles han estat el tancament de serveis no essencials com parcs o museus… i uns quants llocs web.

L’oficina del cens o la mateixa NASA o el JPL tenen el site tancat o sense actualitzar:

Portals del govern USA tancats

No és l’infocalipsi, però fa pensar en la relativa fragilitat sobre la que estem basant tots els nostres sistemes i serveis, les mateixes bases de la nostra Societat de la Informació.

És clar que les dades no s’han esborrat, que els llocs segueixen allà i que només s’ha canviat una plana per altra i s’han redirigit els accessos per minimitzar despeses de hosting i de tràfic, o fins i tot per fer més evident les conseqüències dels estira-i-arronses al Congrés, lectures polítiques que no venen al cas.

Però si llocs com els del govern es poden tancar de la nit al dia, deixant orfes d’informació a molts dels seus usuaris, que no pot passar també amb les empreses i els llocs que suporten? (si, ja sabem que Google, Yahoo, Microsoft, Facebook i Twitter no tancaran mai) Qui ens diu que no poden caure de la nit al dia, també? I aleshores que passarà amb les nostres dades que hem desat allà, tan tranquil·lament? El correu, documents, o imatges, on aniran?

Ben pensat, no és tan on anirien a parar totes aquestes nostres dades: de ben segur que no es perdrien, redundades, copiades en molts llocs diferents. El problema seria aleshores com hi accediríem, perquè és aquesta segurament una de les baules més fluixes de la cadena: la porta d’entrada a la informació, sigui la pròpia o la que posen a la nostra disposició. Què passa si ens bloquegen el compte, o si, com a la NASA, redirigeixen tot el tràfic a una plana?

Ens estem acostumant a veure Internet com una cosa perenne, i com a tal, sembla que ho serà… però no així el seu contingut, que és volàtil i fugisser per definició, fàcilment transformable i movible, reordenable: sembla que basem el nostre coneixement i serveis en una informació que és permanent mentre ningú no decideix que ha de deixar de ser-ho.

Take back the (wired) web

Per a què serveix tota la potència d’emmagatzematge, càlcul i cerca d’organitzacions com la NSA? L’explicació clàssica és seguretat, lluita contra el crim, et al. Però després resulta que es descobreix el propietari de The Silk Road per un error d’ell mateix, o que no s’hagin detectat patrons ja coneguts (de comportament, relació, etc.) per identificar terroristes, per citar casos coneguts.

Anem cada vegada més cap a una societat vigilada, i la vigilància contínua i la intrusió en la privacitat d’aquestes agències i les seves similars (algú pensa que Rússia, Xina, Iran, Austràlia o els europeus no tindran quelcom semblant?) semblen quelcom normal, o un mal menor com a símptoma, mentre el problema real és la intenció al darrere d’aquestes organitzacions i els seus mètodes: la opacitat i nul·la transparència, la contraposició entre fets i paraules no fa més que augmentar el descrèdit i la confiança dels governants o els grups de poder per part dels ciutadans.

Fins ara, la capacitat d’emmagatzematge de dades de qualsevol tipus, format i origen, i la possibilitat de cercar-les i establir patrons feia tremolar, però no deixaven de ser mètodes passius: escoltes poderossísimes, però escoltes.

En canvi, els intents d’entrada a la xarxa Tor (un forat negre davant l’ull que tot ho veu) buscant qualsevol debilitat, o els atacs man-in-the-middle que semblen poder fer (basant-se en una combinació de potència computacional, accés a punts crítics de la xarxa i mesures legals coercitives, entre d’altres) son en canvi mesures actives, intencionades i invasives que canvien i reconfiguren la resposta i el funcionament de la xarxa.

El problema agafa aleshores una altra vessant: ja no només es perd la confiança en els governs i en les seves intencions, es perd també la confiança en l’estructura de la xarxa mateixa, en la seva confiabilitat: si qui m’està responent és un servidor intermedi que simula ser algú altre, o que s’hi posa al mig, deixant passar el missatge però registrant-ho tot, o bé fins i tot s’ha pogut canviar les taules d’enrutat d’un node perquè redirigeixi peticions de llocs concrets a passarel•les d’escolta, de qui puc fiar-me?

Està clar que actuacions com aquestes no les pot fer qualsevol, però precisament la col·laboració (voluntària o obligada) d’algunes empreses ens ha de fer veure la xarxa i els proveïdors de serveis i les operadores d’una manera diferent: la concentració de les operadores pot implicar també una re-centralització a nivell operacional de la xarxa?

Ja fa temps que es comenta recuperar l’esperit inicial de la xarxa, però si fins ara en parlàvem a nivell de continguts, de serveis, de la creixent comercialització, o d’amenaçes com la criminalització del p2p, algunes iniciatives legals o la pèrdua de la neutralitat… Haurem de començar a pensar també en recuperar el cablejat?

Escollir què llegim

Què llegim i com ho llegim a Internet diu molt de nosaltres mateixos. De fet, no només diu molt, sino que pot arribar a modelar, en part, el nostre pensament: totes les idees i conceptes que llegim, els textos, les presentacions, els temes i les discussions acaben influïnt en la nostra pròpia opinió, en la nostra manera de pensar. Qui controli o influeixi en la informació que ens arriba, controla la forma en què pensem, d’aquí la importància de la informació, la publicitat i la propaganda.

El tancament de Reader per part de Google no és un fet simple, no és degut al poc ús que tenia la plataforma: Reader tenia una base d’usuaris no quantitaviment extensa (en relació a altres serveis), però si qualitativament molt activa, encara des del punt de vista dels grans generadors de contingut no tenia interès: l’eina donava massa llibertat per escollir, per muntar-se cada un el seu propi context de lectura i explorar fonts d’opinió, en aquest sentit tenia poc valor econòmic, era de difícil monetarització.

Aquest tancament és un pas més en la tabloidització de la web: cada vegada hi ha més usuaris i cada vegada es consumeixen més continguts, però qui els produeix? Eines com Reader o Bloglines son subtituides per eines com Currents, Flipboard o Pulse, o directament per serveis de xarxes socials com Facebook, Twitter o Google+ que et suggereixen continguts, teòricament d’acord amb els teus gustos, el que ja has llegit o paraules clau i suposadament d’una manera totalment asèptica. Però curiosament els continguts suggerits sempre son de grans revistes o diaris, o de blogs seguits per milers de persones: sembla haver-hi un biaix quantitatiu important en aquestes suggerències.

En Versvs ho explica molt bé en un post imprescindible: l’adveniment de l’infomediari, la moda (hype) dels content curators i els serveis de lectura de notícies que proposen continguts; tot plegat condueix a una nova producció industrial del contingut, a un empobriment general de les fonts d’informació i les opinions, i a una maximització dels guanys dels infomediaris o dels serveis associats.

L’automatització de les eines i de les suggerències pot arribar a provocar efectes perversos en el procés de descobriment de noves fonts d’informació, de noves opinions:

  • inclusió de continguts de pagament
  • re-centralització de les idees (afirmació de les pròpies opinions – la bombolla dels filtres)
  • ús d’eines que primen serveis de pagament sobre contingut personal (és a dir, articles de revistes i diaris sobre articles de blogs, per exemple) pel simple fet de basar les suggerències en el número de lectures/accessos/reaccions dels mitjans sobre el que son realment els nostres interessos (paraules clau, temes, lectures passades)
  • Tabloidització de la web (o de gran part d’ella).
  • Elements de dispersió: temes, dades, notícies, continguts en els que no hi tenim cap interès.

El problema principal rau, a més, en què a partir del moment en què ens orientem per aquestes eines o serveis perdem el nostre propi criteri, deixem de marcar nosaltres el ritme:

  • Els continguts poden venir (vindran) proporcionats/suggerits per criteris diferents al nostre
  • Perdrem el nostre context de lectura: no serem nosaltres qui decidim els temes que volem trobar, seran els editors del mitjà.
  • Entrarem en una roda perversa de descobrir nous continguts, en un criteri de voler quantitat sobre qualitat, una necessitat actualitzadora constant per voler estar al dia.

Això ens ho trobarem tant en serveis de “lectura” de continguts com en les mateixes webs (articles relacionats, més vistos, més nous…): és l’autor/productor/editor qui intentarà marcar-nos el ritme, indicar què pot ser més interessant, en funció dels seus interessos, que poden ser molt variats també, i que escapen al nostre control.

Què fer, doncs? Una vegada més, ser un mateix a la xarxa. Utilitzar, si es vol, serveis com Currents o Feedly, però usar-los només des d’un punt de vista pràctic, ignorant les suggerències que puguin fer: aprofitar les característiques multi-plataforma que tenen si ens interessa, o usar serveis més “propis”, usant per exemple lectors de feeds com el de Thunderbird, RssOwl o un TinyTinyRSS.

Usem l’eina que usem, el criteri que ha de prevaldre és el nostre. Cal que siguem nosaltres qui el fabriquem, qui el construïm, a poc a poc, seguint enllaços i descobrint nous continguts a partir de les fonts que ja seguim i que ens inspirin confiança; crear nosaltres les serendípies i mirar opinions diferents de les nostres: la construcció de qualsevol criteri, el bastiment de qualsevol pensament requereix temps, lectures dels temes que interessen des de diversos punts de vista. I no cal atabalar-se per la velocitat de les notícies, infoxicar-se: el que és realment important acaba arribant-nos.

Veu pròpia al món digital

Cartell de Rodchenko de 1923La Web ha canviat molt des dels seus inicis: de les primeres planes personals, amateurs, cridaneres, filles cadascuna del seu pare i de la seva mare, però lliures i úniques hem passat a una normalització brutal, a una estandarització sota l’etiquetat del 2.0: avui en dia tot son serveis gratuits on pots tenir el teu perfil… però tots els perfils segueixen la mateixa línia, tenen la mateixa imatge, tots ofereixen la mateixa informació personal i, el que és pitjor, no ens pertanyen.

El que no ha canviat en tots aquests anys és que l’únic lloc on pots ser tu a la xarxa és a la teva pròpia pàgina, a casa teva. La resta son préstecs, butlletes a omplir, informació que dones a un tercer i de la que poden fer el que volen, xarxes que penses que son teves però que no domines, informació que s’ofereix no en base als teus criteris sino als d’un tercer.

Ens hem enlluernat per la rapidesa i la facilitat dels llocs socials, i ens hem deixat seduir per ells, adoptant la seva fam d’informació, canviant les nostres dades per la informació que ells ens donen, consumint de manera ràpida, lleugera, compulsiva. Mirem el que publiquen els amics i somriem, les campanyes venen i passen, efímeres. Recordeu la penúltima cosa que heu compartit, o què varen publicar els vostres amics ahir?

Però la xarxa social a la web ha estat de molt abans que els llocs ara de moda, i seguirà sent-hi: planes personals, blogs, el correu, el xat, els fòrums. Cal seguir mantenint la veu pròpia, cal seguir establint diàlegs entre planes, entre persones, intercanviant idees i evolucionant-les, cal mantenir un ecosistema digital divers, aprendre de la visió personal de cada un que es reflecteix a les pàgines, i, si es vol, crear-ne una de pròpia, i evolucionar-la amb un mateix.

Com el món real, el món digital sobreviu i s’enriqueix amb la competència i la diversitat.

Nicholas Carr: dispersos per culpa de la tecnología?

El País publica una interessant entrevista a Nicholas Carr on parla de la seva teoria sobre la pèrdua de capacitat de concentració, l’ús que fem de la web, de les xarxes socials o de la pèrdua de privacitat per guanyar plaers i comoditats. Esfereïdora la imatge que planteja sobre dirigir-nos a un món feliç huxleyà de manera despreocupada, la nostra tendència a ser eloi tecnològics.