Democràcia digital, propostes reals

El descrèdit de la classe política a les democràcies occidentals, que semblen presoneres de nepotismes i d’elits extractives, està posant cada vegada més a prova les nostres societats i els nostres sistemes de govern. Ja comença a fer temps que es demana la renovació de tot el sistema, l’obertura a mecanismes reals de participació i l’eliminació del tancament que el mateix sistema ha fet sobre si mateix (corrupció, irresponsabilitat, quotes per partits, control d’espais electorals als medis de comunicació, moviments per influir en el judicial per part del legislatiu, només per posar alguns exemples).

Els partits polítics, amb unes estructures rígides i tancats sobre idees que ja no reflecteixen bé la pluralitat de la societat, els diferents interessos i necessitats d’unes societats que ja no son les de principis del segle XX, segueixen mantenint vells esquemes ideològics i discursos que ni encaixen amb el que es demana d’ells ni reflecteix, per desgràcia, les seves accions o dels seus membres.

Alhora, nous moviments socials com el 15M o la PAH poden reflectir determinats estats de sentiment i demandes, però la seva mateixa transversalitat impedeix que cristal·litzin en moviments polítics: semblen més aviat corrents d’opinió que poden influir en aspectes concrets de la política (que és per al que s’han creat).

Transparència, participació, implicació, reconeixement, treball conjunt: la societat i la classe política dirigent han de canviar, hi ha d’haver un diàleg més fluid entre ambdós grups, restablir la confiança o crear-la de zero, com es vulgui.

Els mètodes establerts fins ara no semblen suficients. Hora de canviar. Com establir controls, professionalitzar la gestió, permetre la participació contínua de la societat (individualment o per grups d’interessos), establir una confiança mútua i un treball conjunt i no morir en l’intent?

L’àmplia adopció de l’ús d’Internet per la majoria de la població és clau: cal aprofitar eines de les que ja disposem, explorar-ne l’ús i establir noves vies, crear canals de comunicació en doble sentit, implicar persones i associacions en la redacció de propostes i plans, cal presentar resultats i obrir les dades de les gestions, fer transparents els resultats de polítiques i comptes (públic vol dir que és de tots, que és responsabilitat de tots), incentivar la participació via consultes de manera més habitual.

  • L’ús de wikis o d’eines de redacció grupals amb control d’edició pot permetre la redacció de propostes i plans de treball
  • Fòrums i llistes de correu poden servir per recollir les primeres idees o propostes de necessitats
  • Cal evolucionar el marc normatiu i legislatiu, adaptar-lo a noves maneres de participació, tant tecnològiques com d’iniciatives
  • La implantació de mitjans d’identificació com el DNIe o idCAT poden servir, prèvia anonimització, per efectuar votacions electròniques amb garantia, el que permetria una consulta més sovintejada de la ciutadania amb costos i molèsties molt menors.
  • L’absorció per part de l’administració dels conceptes de transparència i dades obertes permetrien una gestió neta i clara de les accions de govern.
  • L’alliberament de dades per part de l’administració pot millorar el coneixement de la mateixa societat, l’ús de folksonomies comunes a diversos conjunts d’informació pot permetre l’avaluació del seu èxit temporal, o el seguiment de la seva evolució.
  • Usar eines basades en software lliure i aprofitar eines ja existents o evolucionar-les permetria bastir un corpus d’eines comunes a diferents territoris i administracions, minimitzant la despesa i generant treball col·laboratiu entre grups: arribaríem a veure treball de xarxa entre administracions i re-aprofitament del coneixement?

Ja hi ha algunes propostes i experiències en aquest sentit: la redacció de la nova constitució islandesa via wiki (que no va arribar a bon port), l’Informe Democracia Digital Andalucía, l’àgora del 15m a Terrassa continuant el debat de la plaça real al món digital, o experiències de pressupostos col·laboratius (amb combinació de votacions digitals i presencials), entre d’altres.

L’anomenada democràcia digital pot ser l’eina (o conjunt d’eines) que ens permetin avançar com a societat autorregulada, doncs? Segurament, perquè aquí estem parlant d’un seguit de pràctiques, regulacions i valors que s’allunyen del vot compulsiu per internet, dels like o retuits de les xarxes socials: precisament la clau és disposar d’eines col·laboratives que permeten enriquir treballs i reflexions individuals, i no reproduir la instantaneitat i irreflexió de la xarxa social, del vot per imitació, sense reflexió.

Tot i la importància d’avançar en aquests terrenys, cal tenir en compte que els nivells que transparència i participació que demana la societat estan encara lluny del que seria ideal, i que sense la “incorporació” d’aquestes idees al cor de l’administració i dels gestors polítics no arribarem al funcionament desitjat, cal també que aquestes propostes s’escriguin en negre sobre blanc en paper, assignant terminis i recursos per a la seva implementació, i caldrà també fer cas del que s’hi decideixi.

El mateix es pot dir de la societat en el seu conjunt: hi ha actors (individuals, grups, associacions, partits) disposats a treballar per aquests objectius i alguns ja ho estan fent, però cal també que el conjunt de la ciutadania s’ho faci seu i entengui que és un treball continu, d’implementació gradual, i de responsabilitat compartida.

De la perdurabilitat dels blogs

Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut.

En aquest sentit, doncs, estic totalment d’acord amb ell: un bloc és, dit d’una manera molt simple, una col·lecció d’escrits normalment petits, potser amb moltes idees repetides al llarg del temps i que van evolucionant. Des d’aquest punt de vista, doncs, els escrits que millor reflecteixen el pensament de l’autor seran els més actuals: bucejant als arxius del blog segurament es podran trobar idees confrontades, canvis de punt de vista que reflecteixen l’evolució i que romanen allà, publicats, idees amb les que ja no ens identifiquem i molts apunts sense gaire valor.

Però un dels trets distintius dels blogs, i del que se n’ha parlat a bastament és la conversa, l’intercanvi d’idees i la discussió entre blogs, entre blogaires: començar una idea en un article i discutir-la en un altre, refinar-la. Quantes vegades no hem parlat de la famosa conversa global? Pot semblar encara una idea innocent, donada l’evolució de la xarxa, però crec que és encara un element interessant, molt interessant: tenir la teva pròpia veu, intercanviar opinions. Que això potser no es faci tant ja és una altra cosa, però és una de les coses que ens va empènyer a més d’un a entrar al món digital, que ens ha fet créixer intel·lectualment, reflexionar, evolucionar i fer amistats, fins i tot.

Vist així, els blogs no son només un recull de notes que han anat perdent vigència: els blogs son, també, part (o fins i tot nucli) d’una conversa global que no deixa d’anar, son el reflex de l’evolució personal del blogaire i de l’intercanvi d’idees amb d’altres, la possibilitat de recuperar converses velles i reprendre-les des d’un nou punt de vista.

Això també es pot fer evolucionant un text amb el temps, enriquint-lo i fent-lo créixer, és clar, però la diferència és, potser, que el procés en el blog es pot veure com més comunal (referències a altres articles, enllaços, trackbacks), i queda més com un treball en procés continu; en una wiki unipersonal o en un text més tancat aquesta evolució no és tan clara, tot tendeix a quedar més finalitzat per la mateixa estructura dels escrits.

Un és un model d’escriptura més clàssic, unipersonal, que beu de les lectures i les influències i discuteix les idees però dins d’un discurs tancat, autoexplicat, amb tempos més dilatats i amb els contexts autoexplicats. L’altre és un model eminentment digital, obert a la col·laboració i a una conversa més dinàmica, amb tot el que això comporta de pèrdua d’actualitat (referències temporals) i per tant de deslocalització dels escrits, i de pèrdua també de referències si se l’extreu de conversa i de context, que és extern a ell.

Documentar projectes amb un wiki

Ja fa temps que on treballo utilitzem un wiki per documentar projectes: manuals, codi, procediments, etc… i últimament estem fent un esforç per incloure més informació, dedicant-hi més temps. Com és normal en tots els projectes, com més ens hi dediquem més el millorem i l’afinem, i més intentem adaptar el nostre estil d’escriptura i documentació al mitjà.

Els wikis son una eina excel·lent per documentar en grup, propicien la col·laboració i incorporen mecanismes que faciliten el lligam de la informació i la seva consegüent millora. El que ja costa més es fer-los servir per diferents usos alhora: gestor de documentació, repositori de manuals i de llibres d’estil, gestor de tasques i de projectes, tot alhora i amb el mínim d’escriptura i de repetició de dades possible de cara als usuaris (o sigui nosaltres mateixos).

Això per si sol ja és un repte, i estem començant a provar diferents solucions tant d’organització com tècniques del propi wiki per salvar els obstacles, i aquest procés em fa observar algunes coses:

  • La eina (el wiki, en el nostre cas) no és una solució màgica, s’ha d’adaptar-la i adaptar-s’hi.
  • No es fa comunitat per si sola, cal treballar dur, explicar avantatges i desavantatges, tots els ets i uts. Com més transparència, menys problemes posteriors.
  • No ens podem tancar a sugerències de funcionament. Cal estudiar-les totes, adaptar les vàlides i explicar perquè les altres no ho són.
  • S’ha d’explicar el perquè del projecte i en què ens beneficia. Això ajuda a tenir una visió de futur i a portar millor possibles increments inicials de feina.
  • Fent comunitat: en què m’ajuda i en què ajudo.
  • És imprescindible un treball d’organització de la informació previ. Entrar dades sense més només incrementa el sac de pàgines desordenades. Busca-les després.
  • Conceptes per organitzar la informació: què volem trobar, per a què ens serveix, a qui serveix, què és necessari pels dos punts anteriors.
  • Cada eina té els seus límits, està dissenyada per una cosa. Voler forçar-la massa pot portar a un tou de feina extra, el que no té sentit.