Privacitat oberta

2013 ha estat l’any de la descoberta dels grans programes d’espionatge massiu al món occidental per part de diferents governs. Ja sabíem que societats com la xinesa, la coreana o la saudita, per exemple, son constantment auditades, espiades i controlades. Sabíem també que les agències occidentals espiàvem tots aquests països (i alguns més, segurament) via Echelon, però les revelacions de Snowden han estat el cop d’efecte comunicatiu que faltava per veure el potencial de control de les nostres societats.

Afers com Wikileaks, els virus a centrals nuclears iranianes o els atacs DDOS a les repúbliques bàltiques quedaven en la nostra perifèria, i ara resulta que no, que estem també a l’ull de l’huracà.

Radars d'escolta de comunicacions

I bé, què farem? Serem capaços d’adonar-nos que vivim en un panòptic perfectament dissenyat, on la sensació de privacitat és màxima i en canvi l’exposició pública és constant? Via els nostres dispositius individuals (tablets, mòbils, ordinadors) publiquem, conscient o inconscientment, on som i què fem, però interactuem nosaltres sols amb les màquines, i això ens dóna sensació de privacitat. El panòptic perfecte: ja no cal que el presoner tingui la sensació d’estar observat i per tant modifiqui la seva conducta conscientment, el presoner ara pot actuar tal i com és, podem estudiar-lo i modificar la seva conducta de manera inconscient, amb petits detalls, caramelets que l’atreuen. Ara multipliquem això per milions de persones i la capacitat d’espionatge que hi ha actualment.

Sona una mica orwellià, efectivament. Però serà on acabarem arribant si no prenem consciència de les nostres accions o, al contrari, de la nostra passivitat. I condicions que ara ens semblen exagerades, potser no ho seran tant (el famós “si no faig res, no tinc res a témer si m’espien”).

Com diu en Joan, ens cal un nou contracte social per l’ús, explotació i producció de dades digitals: la dada, que en la seva mínima expressió pot no semblar res, contextualitzada i multiplicada pot ser una informació molt valuosa (*).

I ens cal també prendre consciència de la globalitat d’aquestes dades: no ens serveix de res que la Constitució (art. 18) reconegui el dret a la intimitat i sotmetem els servidors a la LOPD si les nostres dades estan emmagatzemades en un centre de càlcul a Arizona, subjecte a legislació americana. No cal estar pensant-hi contínuament, però si reflexionar una mica de tant en tant sobre el que fem.

* Pensem en desplaçaments, trucades, compres, connexions, cerques… ajuntem-ho tot i filtrem-ho per persona. Ja no és el perfil, és la vida de cadascú.

La lliço última de wikileaks

Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions.

Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar.

Però la solució és disminuir el nombre de secrets fins al màxim possible (siguem realistes, sempre n’hi haurà). I això passa per no haver d’amagar tantes coses, per no barrejar informacions realment compromeses per la seguretat o la estabilitat d’un estat (instal·lacions militars, previsions, dades econòmiques d’afers socials, etc.) amb un malentès corporativisme, amb amagar crims o barrejar interessos d’estat amb interessos de companyies estatals, per exemple; anant més lluny: obliga a un govern més transparent, a un comportament més net, a una millor gestió del país i, fins i tot, a no entendre el país com un ens aïllat del món, si no en quelcom immers en una xarxa de relacions, prestacions, deures i obligacions, interconnectada i lligada, i on no hi ha (no hi hauria) d’haver cap primum inter pares.

Potser aquest serà la lliçó última que wikileaks pugui ensenyar als governs: a ser democràcies realment obertes i transparents, a portar el comportament igualitari i transparent de la xarxa al terreny polític.

Wikileaks, filtracions de llarga durada?

Logo de wikileaksEl documental Wikirebels, emès per tv3 fa uns dies, dóna una visió molt entenedora de wikileaks, tant la organització com el fenòmen. Llegint la premsa, sembla que wikileaks sigui Assange (i no és així: sense una xarxa i un grup treballant al darrere, wikileaks no seria ningú), potser és perquè fins que no hi ha hagut una cara per posar a Wikileaks o, millor dit, no hi ha hagut una notícia escabrosa per relacionar amb algú, el tema no ha saltat a primera plana de tot el món.

Sigui com sigui, Assange és un personatge i pot demanar per altres la transparència que no té per la seva organització, però el que és realment important no és si Assange és un pijo-progre o un hàcker il·luminat, el que és important és el que suposen les filtracions de cara a l’actitud dels governs vers el seu propi funcionament, el que sembla el trencament del secretisme i la impunitat d’actuació de molts d’ells.

Dit això, tampoc es pot esperar que, entre els milers i milers de documents filtrats tot siguin perles: es podran trobar des de documents aterridors com els del tiroteig de l’helicòpter a xafarderies de diplomàtics que posen en negre sobre blanc el que ja se sabia tant de personatges polítics com de relacions entre països; aquí cadascú escombrarà cap a casa, interpretant com millor li interessi les revelacions: ja sigui per atacar el propi missatger o per intentar trobar la cara positiva de l’assumpte.

Es pot valorar també si les dades són fiables o si els documents com a tals son legalment vàlids quan s’han modificat per extreure’n noms i no comprometre la seguretat d’alguns que hi surten, si el model de centralització i control de Wikileaks no és incongruent amb el que propugnen, si serà una bombolla temporal o wikileaks ha arribat per quedar-se, si serà una sola web o bé donarà pas a un model de control dels governs des de la base en funció de les filtracions; o fins i tot si es produiran més filtracions de països democràtics (on el filtrador pot tenir més garanties jurídiques) que no de països amb governs dictatorials, si hem de veure també documents de corrupcions amb països del tercer món, interessos de les grans corporacions…

Més d’informació a