Quin és el futur de la premsa?

El món de la premsa escrita, dels diaris, està convuls. Les recents exigències a Google News per part d’editors europeus per no posar publicitat al seu lloc no és més que la última batzegada, com la demanda d’ajuts públics al sector de fa no gaire.

Però es pot culpar a Google, a les empreses de clipping, a la omnipresent crisi o fins i tot a la societat (ja sabeu, allò del costum del no haver de pagar per res) per la situació actual de la premsa?

Els propis interessats no tenen res a dir? Part del que està passant és culpa dels mateixos diaris, així:

  • son el referent d’informació que pretenen ser?
  • Son una font fiable i imparcial?
  • La qualitat que tenen és la que diuen? Qui ho garanteix?
  • Les versions/edicions digitals tenen els mateixos continguts que les escrites, o es nodreixen de retalls d’agència?
  • No s’aprofita el mitjà: busqueu enllaços externs per aprofundir i ampliar la informació, se’n troben pocs.
  • Les notícies s’expliquen en profunditat, o es passa a una simple relació de fets? les coses passen dintre d’uns entorns, d’uns contextes polítics, socials, històrics i geogràfics, que moltes vegades s’obvien, no s’expliquen o, fins i tot, sembla que s’ignorin.

Gregorio Morán comentava a La Vanguardia del 16 de maig d’enguany:

[…]No es verdad que los periódicos del 2009 sean peores que los de 1988; sin embargo, son menos prensa escrita y más parecidos unos a otros; tanto, que en ocasiones parecen tomar por modelo a los diarios gratuitos. […]
Gregorio Morán: No es oficio para viejos (La Vanguardia, 16 de maig de 2009)

Caldrà adaptació als nous costums i als nous mitjans, a la immediatesa i a la competència de ràdio, televisió i d’altres canals d’opinió, a la cerca d’informació de manera activa per part dels lectors, a la irrupció de nous mitjans de lectura i de noves maneres de suscripció, i a un canvi en el negoci, en la manera de vendre notícies:

  • Actualment ja pots comprar una única edició digital, o fins i tot, un únic article, però de manera ràpida? S’han plantejat la possibilitat d’eliminar la publicitat i editar únicament per subscripció? Ara que hi ha la possibilitat, analitzen les tendències de lectura? Potser els que llegeixen unes seccions no llegeixen d’altres, aixó pot donar peu a edicions personalitzades, a suscripcions personalitzades que incloguin, fins i tot, notícies bonus d’altres àrees diferents a les no suscrites però prou importants com per ser conegudes en general…
  • Oferir qualitat implica guanyar-se la confiança del lector: fons fiables, referències verídiques i contrastables, informacio clara i àmplia, coneixement d’allò que s’està explicant. Sense això, la gent no voldrà pagar per la informació, quin valor afegit tindria quelcom que no m’amplia el que ja he vist en d’altres llocs?

Això implica un replantejament del negoci: buscar la qualitat, eliminar models no operatius, aprendre a escriure i oferir informació realment útil, investigar un nou món de possibilitats (contingut gratuit, contingut de pagament), explorar, canviar de manera de fer, adaptar-se a la xarxa i a les seves possibilitats (tenint en compte que, en un futur, la xarxa estarà arreu: posicionar-s’hi, entendre-la, és posicionar-se de cara al futur).

A vegades, però, sembla que sigui més fàcil seguir amb les mateixes pràctiques, adaptar les edicions a nous formats digitals i, quan la gent ja no entengui aquells models caducats d’oferir informació, o en cerqui de nous, o, senzillament, consideri que no ofereixen prou qualitat, plorar, cercar les ajudes públiques o culpables foranis.

Però el món és el que és: competència de mitjans, immediatesa de les notícies (repetides d’igual manera a mil llocs diferents), canvi d’hàbits de lectura i d’interessos dels lectors, entre d’altres. El que no canvia, però, és la necessitat d’obtenir una informació fiable: si ens la dónen ells, bé, si no, la buscarem en d’altres llocs.

Gestió de projectes i mumis

Quan hom parla de la gestió de projectes, el primer que vé al cap son dates d’entrega, pressupostos, anàlisis, proves, terminis, documents i tot un seguit de tècniques i mecanismes per controlar i garantir que la feina es fa ben feta minimitzant despesa i temps d’execució.

Una part integrant molt important d’un projecte es l’equip que el duu a terme i, liderant l’equip, el cap de projecte, que en una visió molt simplista es podria veure com el que planifica i controla, i poca cosa més. Però potser la tasca més important que ha de dur a terme el cap de projecte és la direcció dels components de l’equip, per exemple:

  • conèixer els integrants,
  • els punts forts i dèbils de cada un,
  • com integrar-los i minimitzar friccions,
  • com sumar esforços,
  • comunicar i no amagar res,
  • potenciar la dinàmica de grup,
  • com reconèixer les habilitats de cada un i potenciar-les en benefici del grup

En definitiva, com fer un grup compacte que treballa amb un objectiu comú, dintre de la feina que a cadascú li pertoqui.

Vist així, la figura del cap de projecte se m’assembla molt, molt, a la figura del mumi en una xarxa social: més que el cap d’una estructura piràmidal, és el node central d’una xarxa.

La informació en una organització

Qualsevol organització té una tendència natural a la dispersió de la seva informació.

A mesura que creix, el que en un moment inicial era un conjunt de dades i informacions conegudes i compartides per tots, creix i es divideix en diferents illes d’informació no del tot connectades, en part degut al propi procés d’especialització de cada persona.

Així, cada persona passa a ser més o menys especialista en un tema, amb un coneixement més profund de determinades àrees i, inversament proporcional, més pobre del conjunt real, el que provoca, a més, una falta de visió dintre del conjunt general de la organització, un aïllament del grup. D’aquesta manera, les persones passen a ser importants per la organització per ser dipositaris d’uns coneixements específics i d’uns procediments lligats a una situació concreta, però no per què puguin aportar altra cosa al conjunt.

Això pot provocar que aquella persona només valgui, o sigui especialment valuosa, en aquell lloc de treball, però que treta de fora de context no tingui cap altra aptitud. Això, ni és bò pel conjunt ni és bò per la persona: a un no li interessa tenir elements especialitzats (a la força, o per deixadesa), i l’altra, a la llarga, es veurà llençat a un estancament de les tasques que pot fer.

Si, en canvi, es disposa de mitjans per posar a l’abast de tothom la informació, de manera que cadascú conegui el que li pertoca “per defecte”, però també pugui tenir accés a d’altres informacions, es poden flexibilitzar tant els fluxes de procés com ampliar els coneixements propis (ampliació de punts de vista, més informació per prendre decisions, més possibilitat de treball en grup i discussió): això fa que les persones es puguin valorar, aleshores, no només pel que saben, sino pel que saben fer. Crec que això és molt més important tant per la organització com per la persona (possibilitats de desenvolupament personal i laboral).

El problema és que aquest canvi no només suposa la disponibilitat de les eines correctes per compartir aquesta informació i comunicació (wikis, CRM’s, BPM’s, missatgeria interna, fòrums, correu, etc…) sino que moltes vegades és molt més important el factor personal o cultural:

  • implica canvis profunds a nivell tant d’hàbits de feina com d’estructura de la pròpia organització: saber fer sentir part d’una organització el seu personal no és fàcil, i és un treball continu;
  • canviar els hàbits d’anys, que dóna seguretat (ai, les rutines), pot provocar pors i desconfiançes;
  • passar d’una estructura jeràrquica on la responsabilitat es pot escalar cap adalt a una estructura en xarxa on s’ha de ser més responsable de la pròpia feina i de la seva gestió no és fàcil tampoc.