Volta de clau a la seguretat digital

El mètode més habitual per securitzar una web, una aplicació o un ordinador acostumen a ser els passwords. És el mètode de seguretat digital nadiu per defecte: es basa en alguna cosa que sabem, en el coneixement. Però per més que els guardem encriptats i en fitxers protegits o es donin consells per crear-los molt segurs, els passwords son la baula més dèbil de la cadena de la seguretat: la gent acostuma a fer-ne servir els mateixos, o no vigila gaire on els posa (phising o tècniques d’enginyeria social per aconseguir-los).

Per intentar solucionar aquests problemes la seguretat evoluciona: el reconeixement òptic, les empremtes per securitzar un dispositiu, els certificats digitals o els mètodes de login en dos passos (enviant un identificador al mòbil que després s’ha d’entrar a la web, per exemple). L’usuari (el seu comportament) no és fiable, com és, el que té, o forçar-lo a fixar l’atenció (dos passos) ja ho és més.

Ara Google, Yahoo o Microsoft comencen a provar mètodes d’identificació sense login i en un sol pas, derivant la identificació directament cap al nostre mòbil: volem entrar en un lloc, aquest ens avisa en el nostre mòbil (mitjançant una app) que validem l’entrada i ale-hop!, ja estem dins de la web al dispositiu inicial. Fàcil, molt fàcil, sembla. I segurament, a nivell general, incrementaran la seguretat (nota: un altre motiu per incrementar la seguretat dels nostres mòbils).

Ara bé,: aquests nous mètodes i dispositius no seran accessibles per tothom, només per aquells que tinguin smartphones capaços d’executar les aplicacions. La resta, o qui ho vulgui, podrà seguir fent servir la identificació amb el password tradicional (fins i tot en la identificació amb doble pas no calia tenir un smartphone, només havies de poder un sms amb el pin).

El temps ens confirmarà la utilitat i la fiabilitat d’aquests mètodes.

Però es constata una tendència a basar la seguretat no en allò que sabem (els passwords), sinó en allò que som (retina, empremta dactilar) o, cada vegada més, en allò que tenim.

Una curiosa volta de clau a la seguretat digital: basar-la cada vegada més en allò que tenim, com en la seguretat de tota la vida: qui no té la clau, no entra – només que la clau sembla, cada vegada més, un smartphone.

Un núvol amb peus a terra

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria.

La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims.

La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada.

En el món actual, on semblen sortir fantasmes imperials del passat i nous actors truquen a la porta, la defensa de la xarxa ja no és només un tema de ciberguerra: no es pot dependre d’un sol cable o d’un sol proveïdor, s’ha d’estar multiconnectat i controlar els punts d’accés, no poden haver-hi monopolis gestionant les comunicacions, i, a sobre, com a societat, no ens podem permetre la “facilitat” de control punxant uns quants llocs concrets (el projecte Prisma, la Gran Muralla digital xinesa, o el Red Star dels nord-coreans, per posar alguns exemples).

Baixem del núvol, toquem de peus a terra, i revisem els cables també: siguin els russos fent-se veure, sigui algú per motius laborals, una iaia a Armènia buscant coure, d’altres punxant alguns nodes o nosaltres que no encriptem comunicacions, la xarxa (i de retruc la nostra societat) és més vulnerable del que ens pensem.

Despublicitar la xarxa

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors?

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.

Es poden millorar els anuncis web?

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users.
Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

Botons que parlen per nosaltres

rockthisEl mitjà es el missatge, deia en McLuhan. I si no l’és, està clar que el condiciona, el dibuixa i el pot arribar a fer seu.

I això és el que passa amb els botons, smileys, likes i expressions incomplertes i ràpides d’escriure de mòbils i aplicacions: a banda de perdre’s molts matisos del que volem dir en pro de la rapidesa, tot ho expressem de la mateixa manera, perquè no n’hi ha cap altra de disponible.

Aquesta simplificació fa que sigui molt més fàcil treure (encara més) dades sobre el que ens agrada i el que no, i perfilar-nos molt més bé. En Versvs ho diu molt clarament parlant del suposat botó de “No m’agrada” del Facebook:

“va de ayudar a Facebook a clasificar mejor el contenido relevante pero que no es abiertamente alegre o divertido”

Però aquesta simplificació té una altra cara, que també esmenta Versvs de passada: la pèrdua respecte altres formes de comunicació.

Mirem el temps que els més joves (els futurs adults) es passen davant de les pantalles, comunicant-se entre ells a través de diferents canals i aplicacions. Diferents aplicacions vol dir diferents mitjans, converses i interessos, podem pensar… però el principi és el mateix arreu: cors, dits amunt, retweets, seguidors o amics, tot és el mateix amb diferents noms, i la necessitat de reafirmar-se mitjançant el número de seguidors o de likes creix, i ha de ser immediat, com les respostes, sinó passa alguna cosa (els més grans també ens hi passem estona, i també fem el mateix, no ens enganyem)

No modularà les possibilitats de comunicació d’aquests futurs adults aquesta sobreexposició a un mitjà de comunicació encorsetat i empobrit? Com s’expressaran en textos llargs, o cara a cara? Tindran els recursos per parlar sense posar-se nerviosos i mirar als ulls? I el llenguatge gestual i corporal, l’aprendran?

Pot semblar exagerat i tant de bo ho sigui… però les hores que s’hi passen son moltes, en detriment d’altres. I si en el món físic poden tenir la guia (els agradi o no) de pares, tutors, germans, amics d’una manera visual, directa i agafar el bo i millor que els agradi, en el món interconnectat però alhora privatiu i solitari de les xarxes quina guia tenen? Quins criteris? Qui els hi diu què pot ser bo i què no (i que experimentin) si els adults també estem en el nostre món, i de vegades tampoc som exemple?

Si la comunicació ha d’anar cap a una hipermediació dels gestors de les xarxes, que modelin el nostre missatge i el simplifiquin tot indicant les possibilitats d’expressió, al final aquesta comunicació s’empobrirà i nosaltres mateixos perdrem molt en el camí, perquè deixarem que d’altres (algorismes pensats per altres) puguin definir el que son missatges o informacions importants en base a alguns quants inputs numèrics, i no en quant a la informació pròpia del que llegim o escoltem.

Tot i això, no és que per si sigui un tipus de comunicació dolent, ni molt menys: passa a ser-ho quan esdevé la única o gairebé la única, quan tot es centra en un únic lloc mediatitzat i exposat, falsament privat, realment grupal (no pas social) on no se n’adonen i aprenen a modelar el seu missatge per agradar i ser acceptat, i no pas per intentar ser acceptats per tal com son en realitat.

En una època tan mediatitzada com la nostra el que ens cal és aprendre a ensenyar a trobar espais privats, desconnectats, lliures de missatges externs, per tal que hom sàpiga construir el seu propi discurs.