Despublicitar la xarxa

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors?

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.

Es poden millorar els anuncis web?

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users.
Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

Botons que parlen per nosaltres

rockthisEl mitjà es el missatge, deia en McLuhan. I si no l’és, està clar que el condiciona, el dibuixa i el pot arribar a fer seu.

I això és el que passa amb els botons, smileys, likes i expressions incomplertes i ràpides d’escriure de mòbils i aplicacions: a banda de perdre’s molts matisos del que volem dir en pro de la rapidesa, tot ho expressem de la mateixa manera, perquè no n’hi ha cap altra de disponible.

Aquesta simplificació fa que sigui molt més fàcil treure (encara més) dades sobre el que ens agrada i el que no, i perfilar-nos molt més bé. En Versvs ho diu molt clarament parlant del suposat botó de “No m’agrada” del Facebook:

“va de ayudar a Facebook a clasificar mejor el contenido relevante pero que no es abiertamente alegre o divertido”

Però aquesta simplificació té una altra cara, que també esmenta Versvs de passada: la pèrdua respecte altres formes de comunicació.

Mirem el temps que els més joves (els futurs adults) es passen davant de les pantalles, comunicant-se entre ells a través de diferents canals i aplicacions. Diferents aplicacions vol dir diferents mitjans, converses i interessos, podem pensar… però el principi és el mateix arreu: cors, dits amunt, retweets, seguidors o amics, tot és el mateix amb diferents noms, i la necessitat de reafirmar-se mitjançant el número de seguidors o de likes creix, i ha de ser immediat, com les respostes, sinó passa alguna cosa (els més grans també ens hi passem estona, i també fem el mateix, no ens enganyem)

No modularà les possibilitats de comunicació d’aquests futurs adults aquesta sobreexposició a un mitjà de comunicació encorsetat i empobrit? Com s’expressaran en textos llargs, o cara a cara? Tindran els recursos per parlar sense posar-se nerviosos i mirar als ulls? I el llenguatge gestual i corporal, l’aprendran?

Pot semblar exagerat i tant de bo ho sigui… però les hores que s’hi passen son moltes, en detriment d’altres. I si en el món físic poden tenir la guia (els agradi o no) de pares, tutors, germans, amics d’una manera visual, directa i agafar el bo i millor que els agradi, en el món interconnectat però alhora privatiu i solitari de les xarxes quina guia tenen? Quins criteris? Qui els hi diu què pot ser bo i què no (i que experimentin) si els adults també estem en el nostre món, i de vegades tampoc som exemple?

Si la comunicació ha d’anar cap a una hipermediació dels gestors de les xarxes, que modelin el nostre missatge i el simplifiquin tot indicant les possibilitats d’expressió, al final aquesta comunicació s’empobrirà i nosaltres mateixos perdrem molt en el camí, perquè deixarem que d’altres (algorismes pensats per altres) puguin definir el que son missatges o informacions importants en base a alguns quants inputs numèrics, i no en quant a la informació pròpia del que llegim o escoltem.

Tot i això, no és que per si sigui un tipus de comunicació dolent, ni molt menys: passa a ser-ho quan esdevé la única o gairebé la única, quan tot es centra en un únic lloc mediatitzat i exposat, falsament privat, realment grupal (no pas social) on no se n’adonen i aprenen a modelar el seu missatge per agradar i ser acceptat, i no pas per intentar ser acceptats per tal com son en realitat.

En una època tan mediatitzada com la nostra el que ens cal és aprendre a ensenyar a trobar espais privats, desconnectats, lliures de missatges externs, per tal que hom sàpiga construir el seu propi discurs.

La xarxa que ha crescut (i nosaltres també) (2a part)

La xarxa ja no és el que era, deia fa un dies, perquè nosaltres també hem canviat; volíem ser mumis, centrals d’idees i nexes de discussió, fluxos de dades continus, i ens hem acabat transformant en una presència mediatitzada i massificada en mil jardinets privats on entrem, diem o ensenyem alguna cosa i esperem el manà dels likes…

Però si la xarxa ha crescut i canviat, nosaltres també: la nostra disponibilitat de temps no és la mateixa, les preocupacions tampoc, les ocupacions tampoc. No sé vosaltres, però a mi em queden poc temps i, molt sovint, poques ganes d’investigar i provar noves coses: el degoteig constant de possibilitats i informacions no em deixa concentrar-me en una sola cosa. Ja no és només la informació que arriba per tot arreu i a tota hora, el consum immediat que no et deixa anar més enllà del titular si no vigiles: és la sobreexplotació de possibilitats, l’avenç continu i la sensació de no poder arribar a tot… perquè també hi ha moltes coses més que reclamen la teva atenció.

Sigui com sigui, idealitzem potser una xarxa que va ser, igual que idealitzem o recordem amb enyor quan teníem més temps?

O potser érem massa ambiciosos, fruit de la inexperiència: qui no ha volgut canviar el món, fer alguna cosa nova, trobar nous llocs? I la xarxa ens ho prometia, ens ho portava: construir un nou món, sense fronteres, cartografiar-lo i establir noves relacions. La conversa global.

Xarxes, converses.

Allò va ser una idea, i en idea va quedar. O potser és millor dir en ideal, inspirant a molts. I el que si que ens hem trobat és que la conversa global no és única: son moltes petites converses globals, interconnectades i relacionades, influenciant-se unes a altres, expandint idees, variant-les, construint-les.

Aquesta és la xarxa que no hem de perdre: els nostres fòrums particulars, les nostres discussions d’idees i xarxes particulars d’aprenentatge i influència, els nostres nodes d’informació i confiança.

No és només qüestió de visibilitat ni d’immediatesa, és seguir parlant, pensant i reflexionant al ritme que puguem o que ens marquem, no al que imposa una xarxa que ha crescut, que s’ha engegantit, tot i que encara conservi, empetitits per comparació, alguns dels espais inicials.

I si, com deia a l’anterior post, la xarxa actual és el món real i volem una xarxa diferent, potser ens toca recuperar la idea de canviar el món que ens envolta, cadascú en la seva mesura.

La xarxa que ha crescut (i nosaltres també)

Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)