Nicholas Carr: dispersos per culpa de la tecnología?

El País publica una interessant entrevista a Nicholas Carr on parla de la seva teoria sobre la pèrdua de capacitat de concentració, l’ús que fem de la web, de les xarxes socials o de la pèrdua de privacitat per guanyar plaers i comoditats. Esfereïdora la imatge que planteja sobre dirigir-nos a un món feliç huxleyà de manera despreocupada, la nostra tendència a ser eloi tecnològics.

La lliço última de wikileaks

Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions.

Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar.

Però la solució és disminuir el nombre de secrets fins al màxim possible (siguem realistes, sempre n’hi haurà). I això passa per no haver d’amagar tantes coses, per no barrejar informacions realment compromeses per la seguretat o la estabilitat d’un estat (instal·lacions militars, previsions, dades econòmiques d’afers socials, etc.) amb un malentès corporativisme, amb amagar crims o barrejar interessos d’estat amb interessos de companyies estatals, per exemple; anant més lluny: obliga a un govern més transparent, a un comportament més net, a una millor gestió del país i, fins i tot, a no entendre el país com un ens aïllat del món, si no en quelcom immers en una xarxa de relacions, prestacions, deures i obligacions, interconnectada i lligada, i on no hi ha (no hi hauria) d’haver cap primum inter pares.

Potser aquest serà la lliçó última que wikileaks pugui ensenyar als governs: a ser democràcies realment obertes i transparents, a portar el comportament igualitari i transparent de la xarxa al terreny polític.

Google i Facebook, condemnats a entendre’s?

Que Facebook i Google tenen una particular batalla entre ells i que tots dos son rivals en captar l’atenció dels usuaris és sabut per tothom. Però les estratègies per guanyar l’atenció d’ambdós son totalment diferents, encara que en alguns camps es trepitgin.

Facebook és un lloc d’ús extensiu, on l’usuari hi passa molt de temps d’una manera continuada; és una comunitat tancada on hi ha un coneixement molt elevat dels gustos, perfils i relacions dels usuaris (dades que la gran majoria de vegades ells mateixos han entrat alegrement), és a dir: és un autèntic jardí per vendre productes, sembla, i un gran camp d’exploració social. Però hi ha, de moment, poca informació útil, i sobretot, molt poques eines de consulta i cerca, i tot rau centralitzat a les planes de Facebook, en aquest sentit, l’ús de la nova missatgeria anunciada i la integració dels grups amb el correu tradicional, permetent la interacció des de clients de correu externs, son vies inicials d’obertura de nous canals (és a dir, noves maneres de seguir enganxats a l’ús de la pàgina des de mitjans externs, generant més dependència del producte).

Google és un lloc d’ús intensiu: Hi ha molta, moltíssima informació i que es troba de manera molt ràpida, és una porta d’entrada a la xarxa, un distribuïdor de fluxos. I els mateixos motors de cerca fan que relacionar la informació cercada amb anuncis similars sigui també útil i ràpid, i això té un gran potencial pels fabricants, pels anunciants. Però els usuaris de Google passen poc temps a les seves planes, marxen ràpid. La possibilitat de veure anuncis baixa. I els intents que han fet des de can Google de generar xarxes socials (llocs on la gent passi temps) no han quallat: Orkut, Buzz o Wave (i ja disculpareu la generalització de xarxes socials). Google necessita incrementar el temps d’estada dels seus usuaris a les seves planes per poder incrementar la possibilitat de mostrar anuncis; Google Instant (mostra instantània dels resultats de cerca a mesura que tecleges) o la previsualització de planes poden ser intents en aquest sentit, dins del camp que dominen: si mires la imatge d’una plana potser no hi vas, mires algunes altres… i la cerca immediata també fa que vagis provant diverses temptatives de cerca…

Vist així doncs, paradoxalment l’un podria aprendre de l’altre: Facebook té molt terreny per córrer encara en motors de cerca o en mostrar informació històrica (busca una actualització de fa dos anys), i Google ha d’aprendre més sobre xarxes socials… però permetre l’entrada de la tecnologia d’un o d’altre en la banda contrària seria gairebé com deixar entrar el llop al corral de les ovelles: entrar a la part més privada, el cor del coneixement de cada empresa.

Es resoldrà la paradoxa o cadascú seguirà posant pals a la roda del contrari?

Les eleccions a la xarxa

Ja fa temps que representa que les noves tecnologies han arribat als polítics, i qui més qui menys, han fet i fan els seus intents amb blogs, twitters, facebooks i qualsevol altre eina 2.0 que sigui molt, molt social, amb honroses excepcions i discutible èxit i continuitat.

Però no és intenció d’aquest post parlar d’això. Ara sembla que hi ha part de la societat que s’implica en el diàleg polític, i comencen a sortir noves eines i maneres de seguir les properes eleccions del dia 28 de novembre, més properes al ciutadà i que poden generar i evidenciar debat, si més no a la xarxa.

  • elecciones.es/ca: Els partits més afins a tu en base a un conjunt de preguntes. Respostes si/no, així que tampoc no pots definir ben bé les teves preferències, només opcions que altres et donen. Real com la vida mateixa.
  • twitter: El hashtag #eleccions2010 permet saber què comenta la gent en temps real.
  • Eleccions 2010: Anàlisi de la campanya a la xarxa, anàlisi de tendències, el més comentat…
  • electweet.cat: Quin moviment tenen els partits a twitter. Una visió molt clara i molt gràfica de la campanya a la xarxa de microblogging.
  • Núvol de propostes: Núvol de tags amb les paraules més usades pels partits als seus programes.
  • El partit pirata de Catalunya: una nova força política que irromp en força a les xarxes. Saltarà fora d’elles o senzillament li toca el paper (en d’altres àmbits) que els verds tenien fa anys?
  • Facebook: Curiós, tant que se’n parla i no he sabut trobar res amb una mica d’interès. Pot ser no és el lloc per fòrums d’aquest estil

Saltarà tot aquest diàleg i aquests moviments de la xarxa al carrer?

Actualització 23/11/2010: Afegit el núvol de tags de La Vanguardia i electweet.cat