AAPP i xarxes socials: accés igual per tothom

Govern i xarxes socialsLa presència de les AAPP a les xarxes socials es un fet ja habitual (i desitjable): aquestes han d’anar a buscar la ciutadania allà on sigui per poder oferir un millor servei, i com més canals de comunicació trobi i més disminueixi la distància entre ambdós, més guanyen les dues parts.

Habitualment aquesta presència es tradueix en establir un o varis canals (comptes) de l’administració en diferents xarxes socials, i en la posterior adaptació al funcionament concret de les xarxes triades: llenguatje, modes d’interrelació (buscar amics o seguidors, fer contactes), publicació de contingut…

Aquesta primera instància, la publicació senzilla com a “mass-media” és on primer s’hi arriba, però això serveix de poc si realment no s’interactua amb l’entorn.

El següent pas és interactuar amb la resta d’usuaris, establir diàlegs: moltes administracions ja tenen definides polítiques i guies d’estil que inclouen no només el tipus de vocabulari que s’ha d’emprar o què cal publicar, si no també com s’ha d’interactuar amb aquells que comenten o demanen quelcom. És a dir, es comencen a establir relacions entre l’Administració i els ciutadans:

  • Publicacions de noticies i comentaris a aquestes notícies
  • Atenció a peticions de ciutadans
  • Reemissió de continguts, propis o aliens

La mateixa natura de les xarxes i l’ús que la gent en fa d’elles (determinat tipus de clicktivisme) poden donar lloc a relacions perverses entre la ciutadania i les administracions, com indica en Carlos Guadián: crítiques o alabances son fàcilment augmentables pels propis mecanismes de la xarxa social, el que pot desdibuixar la impressió de veracitat o d’utilitat d’una informació publicada (un equivalent es pot trobar a webs de diaris, on grups d’usuaris acaben “segrestant”, de vegades, els comentaris a una notícia, convertint-lo en un debat estèril o en fils d’autoconvenciment del propi grup respecte d’altres).

A banda de l’efecte amplificador, la xarxa (i les xarxes socials, en el cas que ens ocupa) té una altra característica bàsica: la memòria, tot queda registrat. Això pot produir un efecte que encara pot resultar més perniciós i viciar les relacions AAPP-ciutadà, enteses com a demanda-resposta.

Com? Una crítica, una queixa o similar (amb raó o sense), publicada en diferents llocs i canals, i que comenci a ser compartida o escampada, pot produir una mena d’efecte bola de neu instantani que cal parar com sigui en determinats moments: l’Administració té un component polític, i una queixa amb determinat volum pot produir el pànic de responsables, de vegades. És l’equivalent digital a quan algú es posa a cridar en un taulell o en una oficina (i aquí també podríem valorar el personal que actúa així, en persona o digitalment).

Així, potser per aturar aquest efecte s’intentarà esbrinar què ha passat, s’hi dedicaran recursos, en definitiva, s’hi farà determinada actuació. S’ha de fer? Potser si, potser no, dependrà del cas. El que ens ocupa aquí és que aquesta queixa potser s’haurà saltat els canals d’entrada i comunicació habituals de l’organització, passant per davant d’altres que podien tenir la mateixa urgència o raó i que han seguit els canals establerts. És nou, això? No. Sempre hi ha hagut les cartes al director als diaris, el trucar a l’alcalde o al responsable que té un programa a la ràdio, per exemple, però eren acotats en el temps i l’espai, no tothom i podia/sabia accedir. Avui en dia l’accés a la xarxa i l’obertura de canals han multiplicat enormement aquest accessos, però les persones segueixen essent les mateixes, i la obligació de l’Administració d’atendre a tothom per igual, també.

Cal, doncs, que el total de la organització (de dalt a baix) conegui les polítiques definides, la comunicació a establir i els canals correctes per cada cosa, i que ho apliquin. Una concepció àmplia de la netiqueta, una integració total dels nous canals de comunicació dins de l’Administració.

De com facilitem que ens controlin

Originalment la xarxa era un conjunt de subxarxes i pàgines totalment distribuïdes, servidors i més servidors de pàgines web, aïllats un dels altres, que enllaçaven aquestes planes mitjançant un conjunt d’adreces comunes, però sense cap punt central.

El mateix passava amb altres serveis, com el correu o l’ftp, o posteriorment, les famoses xarxes p2p.

En aquest context van començar a sortir els primers motors de cerca, catalogant i indexant contingut extern, i dirigint els seus usuaris a les pàgines on aquest estava.

Amb el pas del temps, però, els administradors d’aquests serveis van començar a veure que era més còmode no anar a cercar contingut arreu del món, sino ajudar a generar-lo a casa seva, o hostatjar-lo allà mateix, així com proporcionar serveis associats (correu, calendaris, espai de disc): això facilitava la feina de recerca i indexació i, alhora, generava molt i molt coneixement dels costums i preferències dels usuaris. Afegim un disseny agradable, un funcionament ràpid d’aquests serveis i la possibilitat (que els donem) per tafanejar la nostra agenda i trobar altres usuaris per “connectar”, i ja tenim la web 2.0.

Icones de serveis web, via squareberry.com/

Tot plegat, això no ha fet altra cosa que anar a més, de tal manera que les grans xarxes socials tenen un nivell de penetració altíssim entre la “població digital”, amb milions i milions d’usuaris. Vist des del punt de vista de la privacitat, milions i milions d’objectius de cerca, de registres d’on extraure dades (mineria) i on aplicar-hi sistemes massius de cerca (big data) per extreure patrons de comportament i grafs socials.

Així, aquesta centralització cada vegada més acusada en uns quants serveis puntuals facilita l’espionatge de dades i el control de grups socials a la xarxa: una vegada es té accés a un dels servidors (sigui de la manera que sigui: legal o il·legal, acordada o coaccionada, consentida o ignorada) es té accés no només a tot allò que un pugui dir i publicar, si no també a tota la xarxa de contactes pròpia i, el que es més valuós encara: al registre d’acció amb aquests contactes (quan els hem donat d’alta, cada quan hi connectem, parlem o mirem què diuen o llegim que publiquen, per exemple) o al tipus de contingut que pugui haver en aquestes xarxes o sistemes registrats per ells.

És a dir, una imatge gairebé complerta del nostre moviment per la xarxa que proporcionem nosaltres mateixos. El problema pot venir si aquest perfil digital, que és parcial (es només una part de la nostra vida) i, per tant, esbiaixat i amb -molt important- una falta important de context (perquè cerco, compro o tinc certes coses, perquè parlo amb determinada gent?) s’interpreta com una imatge integral de nosaltres mateixos: això pot donar lloc a interpretacions molt errònies en mans de desconeguts o projeccions equivocades o malintencionades, per no parlar ja de la manca de privacitat.

Podem ser radicals i tenir els nostres propis servidors de correu i pàgina personal, donar-nos de baixa de serveis centralitzats com usuaris registrats o usar anonimitzadors, és clar, però no son mesures que el comú de la gent pensem usar habitualment, oi? Cal, sobretot, ser conscient del que diem i publiquem, saber que no estem en la intimitat de casa o només amb el mòbil, si no cridant-ho als quatre vent i no oblidar que la xarxa té memòria, i molta.

Prisma: els governs (també) espien

Estats Units espia els seus propis ciutadans i d’arreu del món mitjançant el programa PRISMA: furga en les dades que li proporcionen les xarxes socials i fins i tot en les xarxes de les operadores de comunicació, arreu, ho veu tot.

Ara ja no és doncs només un tema del perfilat que ens poden fer a les dades socials i la nostra activitat, de ser el producte i no el client, ara sembla que cada vegada més el somni del gran germà orwellià, el govern vigilant, el tenim aquí. Semblava que els dolents eren les empreses que trafiquen amb les nostres dades (de tot tipus) per aprofitar-se i collar-nos més i ara torna el gran dolent de sempre.

Potser per ser Estats Units ho tenim més present, crida més l’atenció. Potser també té a veure que estan en territori americà les seus i majoria de servidors de les grans xarxes socials d’abast mundial (la Xina a banda, com sempre), estan subjectes a la seva legislació i jurisdicció del govern americà, de ben segur que això ajuda… però també ho fan a la Xina (El gran firewall), a l’Aràbia Saudita, a Iran (no volien una substituta d’Internet?) i a alguns quants països més… Recorda algú ara què i a qui escoltava Echelon?

El que és sorprenent no és que s’espiï, això es fa des de sempre.

El que és sorprenent és que això no surti abans, donat el nivell de privatització i d’externalització d’aquestes tasques: feines d’alt secret i relacionades amb la seguretat nacional van a parar a mans d’empreses que no tenen cap més obligació que la d’un contracte mercantil i un de confidencialitat, però els treballadors de les quals no pertanyen al govern (se suposa que els elements de les forces de seguretat estaran més motivats per raons emocionals i patriòtiques). I per molt que les empreses ho venguin com vulguin, no tots els seus empleats tenen el mateix nivell de compromís, eficiència i responsabilitat.

Ningú sabia què estava passant? Els empleats de les empreses subcontractades no deien res? I els de Google, Facebook, Microsoft o Apple, entre d’altres, tampoc no ho sabien? Ara n’ha sortit un, i algú l’ha escoltat. Potser abans n’hi havia hagut més.

Això ens porta a un altre punt: idealitzem la societat civil enfront els governs, la innocent ciutadania enfront el pèrfid govern que espia. I mentre la seguretat està en mans del govern, aquesta imatge encara es pot mantenir: son els seus assalariats (policies, espies, militars) els que ens espien, els que entren a la nostra privacitat. Però a mesura que les agències d’intel·ligència i de seguretat estenen els seus tentacles a empreses de serveis (les coartin o no mitjançant lleis) i a mida que els programes de vigilància digital o física es subcontracten a empreses privades… la imatge d’ells contra nosaltres comença a desfer-se, a caure a miques.

Ara també som nosaltres espiant-nos a nosaltres. O, espera, això també ha passat sempre, no?

Diferents perfils i un únic jo

Més d’una vegada m’he plantejat si estar a diferents xarxes socials ha de ser redundant: al cap i a la fi, tot son xarxes socials, no? Seguidors, amics, coneguts (només falten els saludats, per citar en Plà); llegir, compartir o retuitar, escriure o comentar; diferents noms per coses molt similars.

Però a mesura que les utilitzo, ho faig de manera diferent:

  • correu electrònic: converses llargues, intercanvi d’opinions, discussions, compartició d’idees
  • Twitter: intercanvi d’idees, enllaços, petites converses ràpides
  • Facebook: saber una mica dels altres, ignorar olímpicament jocs i aplicacions
  • Google+: encara no sé ben bé per a què la faig servir!

I és que cada xarxa social està dissenyada per uns usos diferents, d’aquí la diversitat de dissenys i interfícies, les diferents maneres d’apropar-se a la informació i les propostes d’ús que se li donen als usuaris: poden copiar-se coses entre elles, alguna idea, però romanen fidels a la manera original de funcionar, al paradigma inicial.

Previsiblement, el meu comportament en cada xarxa coincideix amb aquest paradigma: el correu i twitter estan més fets per les converses (més ràpides o més lentes) i l’intercanvi d’informació, facebook és un aparador on mostrar-te tú i les coses que fas o escrius (un safareig digital personal, una postal electrònica continua) i Google+ agafa idea dels anteriors i hi afegeix alguna cosa nova (potser per això no l’uso tant).

Faig servir les eines que més m’escauen en cada moment: reparteixo el meu temps i ús d’elles en funció del que m’aporten i del que m’hi interessa; el que fa que segurament en diferents xarxes tingui perfils i comportaments diferents, complementaris, o solapats en alguns moments…

Però aquest comportament diferent és com un únic perfil distribuït en diferents llocs, que es pot reconstruir i donar una única visió del meu comportament global, una imatge més complerta i complexa de nosaltres mateixos.

Ara pensem en un moment en els usos que es pot donar a aquesta informació.


Notes:
1) El correu electrònic com xarxa social? I tant. La primera i més antiga: tenim contactes, llistes d’amics i converses. Però no té la visibilitat de les altres, precisament perquè és més personal, més privada.
2) Acostumo a ignorar sistemàticament anuncis, jocs o xorrades o distraccions variades, i que tinc una tendència a conversar i escriure, o que no uso aquestes xarxes per seguir mitjans de comunicació: el que intento amb això és mantenir els diferents canals nets, sense un excés d’informació que es repetiria constantment.

Escolta. Pensa. Parla.

Al twitter s’hi respira molta mala llet. Sembla que el temps real és per a gent emprenyada. Mala cosa.
@pqs, 2013-5-19 10:22:16

Coincideixo amb en Pere. Twitter és un mitja instantani, ràpid, molt donat a establir converses. Però aquesta facilitat per accedir-hi, per mantenir la conversa i respondre fa que moltes vegades no ens pensem gaire el que diem, i que entrem en una espirarl d’estira-i-arronses amb algú o que deixem anar quelcom per una notícia que hem vist: ho veiem, ho comentem, talment com si estiguessim fent el cafè… però no estem fent el cafè, o no sols: allò que hem dit queda escrit, reflectit i pot contestar-se o reenviar-se, també al moment. I això, segons com, incrementa la espiral.

No és que el temps real sigui per gent emprenyada, és la velocitat de la conversa i la falta de context el que porta aquí:

  • Hem perdut el costum de reflexionar mínimament les coses: veiem, llegim una cosa i la comentem, la primera impressió. De vegades és encertada, la majoria de vegades no, una segona reflexió o una lectura més lenta, una discusió sobre el tema ens ho fa veure d’una altra manera… però si hem contestat ràpidament, el missatge ja ha sortit, i queda allà, reflectit. Després vés i explica-ho.
  • Confonem la immediatesa del mitjà amb el fet de donar respostes al minut, o retransmetre la informació. El mitjà és ràpid, immediat, massiu: tothom i és, tothom parla, si no contestem ràpid ho farà un altre. Que ho faci: les presses no son bones amigues d’allò ben fet, en general.
  • Falta de context: En una piulada, o en un comentari mitjà a facebook, no acostumem a explicar gaires coses. Si no es dona el context d’un missatge o no s’explica una resposta, no s’entén més enllà del nostre cap. I això genera malentesos.

La regla d’or per evitar problemes és la que ha sigut sempre: Respirar abans de contestar. Respirar fons. Pensar una mica i després, si cal, només si cal, parlar.