Construir la història actual


Com es construirà la nostra història en el futur?

Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia?

Usant termes actuals, podríem dir que, a banda de la informació pròpiament dita, les variables anteriors son les meta-dades de la informació… quines meta-dades trobarem doncs de les dades d’avui en dia?

Si, sabem que Twitter, Facebook i qualsevol xarxa social emmagatzema molt més de la nostra informació, del que nosaltres publiquem (ex.: mapa d’un tuit), del que nosaltres mateixos podem saber, no només les famoses meta-dades, si no segurament dades que ens permetrien construir un graf social associat a cada publicació, i segurament també, l’impacte que aquesta informació ha tingut…

Però el suport de la informació d’avui en dia és molt dèbil: no només tenim les dades deslocalitzades (on rau, el núvol), si no que en la majoria dels cassos ni ens pertanyen, les cedim gratuïtament i no sabem on son ni com recuperar-les una vegada ens donem de baixa de qualsevol servei, o si les recuperem , què fem amb elles: avui en dia el suport de la informació ja no és físic, això està clar, però ja no és només digital: sembla que sense la informació de context, això és, el lloc on s’ha publicat, perd sentit; cada vegada semblem confondre més doncs el missatge amb el mitjà, la informació amb el suport.

Tot això suposarà un repte per reconstruir part de la història d’avui en dia, partint de la base que aquesta es conservi: donant per bones iniciatives com la de la Llibreria del Congrés americà o l’Internet Archive, serem capaços de reproduir la història a base de fragments? Es guarden també les meta-dades, els grafs socials, els temps de publicació? Hi haurà accés a les illes d’informació privada en què s’estan convertint les diferents xarxes socials? Les bombolles d’informació de twitter, les revolucions on-line, les crides a accions socials via xarxa… on quedarà, tot això?

Si es vol recuperar la història del futur caldrà aplicar tècniques d’intel·ligència artificial i reconeixement del llenguatge per destriar el grà de la palla (el volum d’informació és gegant), tècniques de mineria de dades per buscar i destriar entre conjunts immensos d’informació, aplicar grafs socials per poder trobar nodes productors d’informació o repetidors importants, orígens de dades o fins i tot la reconstrucció de les ones de propagació de les dades a través de xarxes, o com salta la informació de xarxes a mitjans d’informació tradicionals.

La nostra societat ha evolucionat fins a un punt en què comença a no entendre’s si es separa no ja de la informació que produeix, si no dels mateixos canals i mitjans on es produeix i on es publica: tot és xarxa, i per entendre doncs la societat actual en un futur, caldrà saber navegar per la informació connectada que anem deixant com a rastre.

PS: Tot aquest barrija-barreja ha vingut donat per idees que van sorgir a partir del 5è Terrassantweets, que versava sobre Història i tweets… molt recomanable!

Personalitzar la xarxa, uniformitzar el món

Subxarxes dintre d'una xarxaCada vegada em preocupa més cap a on va Internet.

La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny.

Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes.

Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic.

La xarxa s’està monetaritzant a un ritme cada vegada més ràpid, i els grans actors (nadius de la xarxa, com Google o Facebook, o perfectament adaptats, com Amazon) treuen un gran profit, alhora que es converteixen cada vegada més en supernodes degut a la concentració de contingut i trànsit.

L’actiu més important segueix sent la informació, però no ja la informació que els usuaris van a buscar a pàgines diverses (enciclopèdies, diaris, blogs), sino que els propis usuaris entren de manera voluntària i inconscient, que permet traçar perfils socials i econòmics, preferències de navegació i de lectura, i, fins i tot amb els dispositius mòbils, geolocalitzar l’emissió d’aquesta informació, traçant fins i tot perfils horaris d’accés, que poden arribar a separar-se en preferències i interessos laborals i personals.

Aquesta traçabilitat i possibilitat de personalització de serveis està portant a un canvi substancial de la mateixa concepció de la xarxa i de la informació que hi trobem, cosa que, en les nostres societats hiperconnectades pot tenir també conseqüències socials i polítiques.

Una de les virtuts que sempre s’esmenta d’Internet és la possibilitat de tenir tota la informació del món a l’abast, de tots els tipus i colors, i això ens hauria de permetre veure el món tal com és, amb tots els seus matissos, opinions i visions, podriem contrastar diferents punts de vista sobre una mateixa informació i així, de resultes, fer-nos una idea més objectiva i real del que ha passat. Teòricament.

A la pràctica no és així: els motors de cerca o els serveis de xarxes socials centralitzats filtren la informació que ens serveixen, en funció de contactes, cerques prèvies, interaccions, clicks, i uns quants factors més, personalitzant els resultats, i això, que en principi sembla còmode i inocu, resulta que té una segona lectura no tan inoqüa: ja no veiem el món com és, no veiem totes les realitats, només veiem les més properes a nosaltres. I això, a la llarga, pot fer que ens pensem que el món és com nosaltres el veiem, o com el veu la gent que pensa com nosaltres; reforça la tribu, la visió particular, et tanca en una gàbia informativa.

Així, aquests grans supernodes (Google, Facebook, Twitter, G+…) donen la falsa il·lusió d’estar dintre d’una xarxa oberta, però en realitat el que creen son subxarxes tancades dintre de la gran xarxa original, son com petits forats negres d’informació que tendeixen a atrapar-nos allà dintre, i això comença a allunyar-se de la idea d’una constel·lació de llocs independents connectats entre sí que deia en començar.

No cal buscar cap explicació estranya o conspiranoica darrere d’aquest mecanisme: l’empresa filtra la informació per oferir uns resultats més adients al perfil que s’ha fet de nosaltres, de manera que si ens diu o suggereix coses que pensa que ens agraden, qui surt guanyant és ella. És, alhora, causa i efecte de la monetarització de la xarxa.

Per l’empresa pot ser correcte, per la societat pot tenir conseqüencies nefastes a mesura que creixi l’ús d’Internet com a font d’informació.

La solució és ben senzilla i coneguda: no quedar-te només amb el que et donen, cal anar a buscar la informació, mirar què diuen els altres i intentar entendre-ho i, en la mesura del possible (tecnològicament parlant) establir tu els filtres i no usar els que et dónen (o desactivar-los, si es pot).

(TED Talk via Dragoncete)

Depredadors d’informació

L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació.

Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.:

  • Google registra les nostres cerques i els nostres clicks: els anuncis de les planes que visitem que van amb Adwords coincideixen amb les cerques dels últims productes que hem fet; al seu servei de correu surten anuncis que lliguen amb paraules determinades del text que llegim.
  • Facebook també registre tot el que fem, no només al seu site, sino arreu on anem i naveguem i ens trobem un botó “M’agrada”: automàticament el codi associat al botó modificarà les cookies del navegador registrant que hem passat per allà, i quan tornem a la plana de facebook això quedarà registrat.
  • Twitter també ens ofereix publicitat, i els seus tuits porten més informació de la que es veu (informació que pot servir per cerques de tuits similars per interessos, geolocalització, etc., que poden ser usats per aplicacions de tercers).

A més, aquestes aplicacions tendeixen a ser cada vegada més tancades, a fer que l’usuari hagi de navegar per les pròpies pàgines per veure’n el contingut, a no poder exportar-lo o revisar-lo amb eines de tercers (busqueu rss a facebook o twitter), o a oferir ecosistemes d’associacions entre elles, que aporten un benefici mutu (spotify + facebook -després rectificat-, o els diferents serveis de Google que ara es combinen en una única barra superior), ofereixen serveis afegits propis que permeten controlar el tràfic sortint (abreujadors d’adreces, per exemple).

Tot i així, només tenen una visió parcial del que fa la gent: només saben què fem o què mirem o què ens interessa si estem a les seves planes, usem els seus serveis o passem per planes que incorporen part del seu codi.

O com a mínim fins ara era així, però aixó pot començar a canviar també:

La nova tableta d’Amazon, Fire, incorpora el navegador Silk, que fa ús d’un servei d’Amazon que emmagatzema als seus servidors totes les pàgines que sol·licita l’usuari: els servidors d’Amazon podran descarregar molt més ràpidament aquesta plana i la serviran d’una manera molt més ràpida al navegador (és com construir-se una CDN pròpia), el que millora indubtablement el servei. Però això permet també tenir accés a totes les planes per les que naveguem, per més que estem en un mode anònim dins del navegador. Dit d’una altra manera: ja no cal que estem dins de les seves planes perquè ho sàpiguen tot, o gairebé tot, de nosaltres (no sabran el nostre número de compte ni els cèntims del banc, però sabràn cada quan accedim).

Google ja va fer els seus intents de convertir-se en proveidor d’accés a l’àrea de San Francisco, el que li hagués donat informacions similars.

Quan trigaran d’altres operadores a incorporar tecnologies similars? Amazon disposa del seu núvol, i Apple i Google estan també en disposició de fer un moviment similar.

Potser no hi ha res intrínsecament dolent en fer aquesta recol·lecció de dades, però em preocupa el que es pugui fer amb elles. Ja no és només que tot això permet perfilar-nos de manera molt acurada o que aquesta inforamció es pot passar a tercers (siguin publicistes, governs, agències de seguretat, policía, mutues, asseguradores, empreses), és que, no essent jo client, sino producte, no tinc cap manera d’evitar que l’amo del negoci decideixi fer públiques les meves accions sense consultar-ho.

Decididament, no em fa gaire gràcia aquesta mena de Gran Germà autoacceptat.

Aldarulls i xarxes socials

Quan les xarxes socials s’usen per coordinar revoltes contra dictadors o per organitzar campanyes i moviments d’indignats a les democràcies occidentals son eines positives, que permeten que els moviments socials s’expressin més enllà de canals establerts o fins i tot d’impediments: ens felicitem per poder-les tenir.

Quan les xarxes socials s’usen per coordinar brots de violència simultanis que porten de corcoll la policia i que desemboquen en saquejos descontrolats, ens espantem del descontrol que tenim del que s’hi cou, del poc que sabem.

És el mateix que els hi passa als dictadors que no poden controlar el que diu la gent anònimament als seus països, quan Google, RIM, Microsoft, Yahoo o qui sigui hi colabora sembla que no son més que uns venuts, però els arguments que donen son els mateixos, o molt similars, als que pot donar ara el govern anglès per sol·licitar la col·laboració de RIM per al xat de les blackberry.

No comparo, ni ho pretenc, uns governs amb uns altres, però em sembla que els mateixos arguments poden ser emprats fàcilment amb finalitats molt diferents. Pot ser ara el fet d’intentar prohibir l’accés a xarxes socials a joves que “planifiquen la violència” (1) és una mesura de contingència, o el fet de sol·licitar la col·laboració de RIM per identificar responsables d’aldarulls tenen una base d’allò més comprensible, però no son les mesures a adoptar, ni el camí a seguir d’ara en endavant: son pegats que no resolen un problema més profund.

I el problema que no resolen és el mateix que el de les banlieues franceses, per exemple: pobresa, atur, poca educació. Passa més a barris amb molta immigració? Potser és també perquè son els que més quadren amb els perfils anteriors, i no cal anar gaire lluny, a l’estranger, a buscar-ho tot això. La solució no és immediata i no es resoldrà ara, però és educació, i redistribució de la riquesa. I sí, també efectivitat policial i un sistema de justícia que funcioni, però no només punint, sinó reeducant, reintegrant. I per això cal inversió, però si ja és difícil fer aquesta mena d’inversió “preventiva” en temps de bonança econòmica, com es fa en temps de crisi? Les mesures de contenció, que poden derivar fàcilment en represives i populistes, semblen més fàcils.

Els nostres governs tenen el repte de saber reconduir aquestes situacions i allunyar-se alhora de solucions i arguments fàcils que poden ser utilitzats amb d’altres intencions en països no democràtics.

(1) Com pensen implementar aquesta prohibició? Mitjançant una ordre d’allunyament a qualsevol aparell amb possibilitat de connexió a la xarxa?

OpenMesh i xarxes socials de codi obert

L’estructura d’internet no és la d’una xarxa d’ordinadors: és una xarxa de servidors interconnectats, als quals ens connectem amb els nostres dispositius (ordinadors, mòbils) i des d’on ens serveixen contingut o hi aportem el nostre, de manera més o menys centralitzada en uns quants nodes i proveïdors de serveis.

Això facilita que, en determinats moments, es pugui tallar l’accés a la xarxa o a determinats serveis, com ha passat ara amb Facebook i Twitter a la revolta egípcia, per exemple, o bloquejar continguts o determinades pàgines, cosa que passa de tant en tant a la Xina.

OpenMesh (via @santicasas) proposa una xarxa de dispositius inalàmbrics interconnectats que podrien evitar això, fent que cada dispositiu sigui no un simple terminal si no un node actiu de la xarxa, amb capacitats tant d’emmagatzematge com de direcció de tràfic, de manera que sigui virtualment impossible tancar-lo, donat el número de terminals existents i que està basat en línies no físiques. És una idea molt interessant, que, de fet, no fa més que portar a l’extrem la idea original d’internet.

Però OpenMesh només parla de la xarxa física, no de les dades que hi circulen, encara propietàries o basades en serveis de tercers, com Facebook, Twitter o qualsevol proveïdor de serveis d’aquest tipus; dades que nosaltres posem a disposició d’ells i que no sabem on van a parar o qui hi pot tenir accés: governs, empreses. Complementar el concepte físic i obert d’OpenMesh amb serveis socials auto-gestionats o lliures com Diaspora o identi.ca donaria una robustesa encara més gran a aquesta proposta vers qualsevol intent de tancament o intervenció, ja que faria que a més d’una xarxa no depenent de tercers, la informació que hi circulés per ella i les connexions de la nostra xarxa social no estiguessin allotjades en servidors de tercers, si no en els propis.

De tota manera, això actualment no passa gaire més enllà de l’estat conceptual: mentre que OpenMesh si que podria tenir un resultat visible, projectes com Diaspora o Identi.ca potser tenen més difícil el salt a un gran grup d’usuaris, tant per la maduresa actual del propi projecte, com pel conjunt d’usuaris per aconseguir (no tant per la base inicial sino per la dificultat del creixement d’aquesta base: gent que ja està en altres xarxes, i (sobretot) el fet d’haver d’instal·lar un mínim de software)….

Sigui com sigui, no està de més veure que hi ha alternatives per fer córrer la informació i la llibertat a l’espai digital de manera lliure i oberta.