Jardins de dades

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts.

Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres.

Jardins tancats
El somni de colonitzar la noòsfera, de cartografiar nous mons i descobrir nous models ja queda enrera. La ZTA que va poder ser ja no ho és: els moderns hereus espirituals de les antigues companyies d’índies intenten imposar les seves normes i dibuixar una xarxa al seu interès, afectant fins i tot a la neutralitat mateixa de la xarxa, al seu esperit inicial.

Hem passat del “We, the media” al “we, the data”.

Malos tiempos para la lírica, que deia Coppini.

Connectar-se sense operadores

Imatge de Chris Lemmens
El model de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la Internet of Things i als models de smart city basats en la expansió de la sensorització i dels actuadors.

Així, i si els ingressos estan assegurats, quin sentit (ètic) té que encara es queixin de l’ús que es fa dels seus serveis, que intentin carregar-se la neutralitat de la xarxa en base a suposades millores de servei (amb el consegüent poder per obrir l’aixeta quan només s’obri la cartera)?

Potser és per aquest tipus de moviments que Google o Facebook estan fent moviments per portar internet arreu, ja sigui oferint xarxes ciutadanes d’alta velocitat o connectivitat sense cables a base de globus o d’avions sense pilot: portar arreu internet vol dir lliurar-te de les operadores i de les seves condicions i, de retruc, tenir la possibilitat de poder rastrejar (degudament anonimitzats, faltaria) tots i cadascun dels clics que es fan a través d’aquests serveis. Negoci rodó.

Vist doncs el joc d’interessos d’uns i altres, la creació de xarxes de connexió independents de qualsevol operador té molta més importància de la que sembla, potser actualment només de manera testimonial, però les tecnologies i idees exposades poden ser la base de nous usos i models:

Si l’abast del segon és petit, qui diu que no es poden combinar amb els primers i oferir així una cobertura molt més gran?

I si de bon principi parlàvem de la creixent necessitat de connexió per part dels sensors les smart cities, fins a quin punt no es poden establir molts d’aquests punts com nodes de connexió de xarxes d’autoconsum, que donin servei no només als diferents sensors sinó a d’altres dispositius (telèfons)? La connexió en xarxa entre aquests punts pot acabar creant una malla de connexió que permeti també l’intercanvi de dades (encara que pogués tenir limitacions de dades i de velocitat). Permetria això que governs locals donessin nous serveis, com la connectivitat? Té cert sentit si l’accés a la informació s’està veient cada vegada més com un dels drets bàsics de la població, i gairebé tota la informació i serveis s’accedeixen a través de la xarxa. Estarien les operadores d’acord amb això? Segurament no, com ja ha passat amb les xarxes wifi locals: els reptes no serien, únicament tècnics.

Per això és interessant que totes aquestes tecnologies es vagin desenvolupant i es vagin obrint noves portes de connexió: si la tecnologia està desenvolupada, depèn de nosaltres com la usem o com deixem que s’usi.

Internet ja no és una ZTA

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.