La xarxa que ha crescut (i nosaltres també) (2a part)

La xarxa ja no és el que era, deia fa un dies, perquè nosaltres també hem canviat; volíem ser mumis, centrals d’idees i nexes de discussió, fluxos de dades continus, i ens hem acabat transformant en una presència mediatitzada i massificada en mil jardinets privats on entrem, diem o ensenyem alguna cosa i esperem el manà dels likes…

Però si la xarxa ha crescut i canviat, nosaltres també: la nostra disponibilitat de temps no és la mateixa, les preocupacions tampoc, les ocupacions tampoc. No sé vosaltres, però a mi em queden poc temps i, molt sovint, poques ganes d’investigar i provar noves coses: el degoteig constant de possibilitats i informacions no em deixa concentrar-me en una sola cosa. Ja no és només la informació que arriba per tot arreu i a tota hora, el consum immediat que no et deixa anar més enllà del titular si no vigiles: és la sobreexplotació de possibilitats, l’avenç continu i la sensació de no poder arribar a tot… perquè també hi ha moltes coses més que reclamen la teva atenció.

Sigui com sigui, idealitzem potser una xarxa que va ser, igual que idealitzem o recordem amb enyor quan teníem més temps?

O potser érem massa ambiciosos, fruit de la inexperiència: qui no ha volgut canviar el món, fer alguna cosa nova, trobar nous llocs? I la xarxa ens ho prometia, ens ho portava: construir un nou món, sense fronteres, cartografiar-lo i establir noves relacions. La conversa global.

Xarxes, converses.

Allò va ser una idea, i en idea va quedar. O potser és millor dir en ideal, inspirant a molts. I el que si que ens hem trobat és que la conversa global no és única: son moltes petites converses globals, interconnectades i relacionades, influenciant-se unes a altres, expandint idees, variant-les, construint-les.

Aquesta és la xarxa que no hem de perdre: els nostres fòrums particulars, les nostres discussions d’idees i xarxes particulars d’aprenentatge i influència, els nostres nodes d’informació i confiança.

No és només qüestió de visibilitat ni d’immediatesa, és seguir parlant, pensant i reflexionant al ritme que puguem o que ens marquem, no al que imposa una xarxa que ha crescut, que s’ha engegantit, tot i que encara conservi, empetitits per comparació, alguns dels espais inicials.

I si, com deia a l’anterior post, la xarxa actual és el món real i volem una xarxa diferent, potser ens toca recuperar la idea de canviar el món que ens envolta, cadascú en la seva mesura.

La xarxa que ha crescut (i nosaltres també)

Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)

Jardins de dades

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts.

Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres.

Jardins tancats
El somni de colonitzar la noòsfera, de cartografiar nous mons i descobrir nous models ja queda enrera. La ZTA que va poder ser ja no ho és: els moderns hereus espirituals de les antigues companyies d’índies intenten imposar les seves normes i dibuixar una xarxa al seu interès, afectant fins i tot a la neutralitat mateixa de la xarxa, al seu esperit inicial.

Hem passat del “We, the media” al “we, the data”.

Malos tiempos para la lírica, que deia Coppini.

Cartografiant un nou món

Els usos que fem de la xarxa diuen molt de nosaltres, però també diuen molt de la pròpia xarxa.

Fa anys el correu, les pàgines web personals i algunes d’universitats, governs i centres de recerca eren les més habituals, les empreses tenien una presència testimonial amb una mica de text, un catàleg de productes i una presentació d’ells mateixos, a grosso modo, i no gaire cosa més. Els fòrums, xats, les llistes de correu i l’IRC eren el centre de la comunicació, i teoritzàvem sobre la conversa global. El comerç electrònic, la pirateria, les regulacions d’ús i d’accés, la ciberguerra i els interessos econòmics estaven lluny, molt lluny del paradís electrònic.

Avui en dia s’ha girat la truita: la xarxa és eminentment comercial i de serveis, el comerç electrònic mou milers de milions d’euros i la infraestructura pròpia de la xarxa ha envaït i canviat les regles del món físic, el que de retruc ha variat la pròpia configuració, ús i interessos de la xarxa. Els proveïdors d’accés no son ara els que es mengen el tros gros del pastís; les xarxes socials centralitzades son les que manen i l’aparent mobilització de la xarxa ho concentra tot en unes quantes mans, en pocs jugadors. Els interessos polítics i econòmics, la pirateria, l’ús i abús de les llibertats mal enteses de la xarxa, l’intent de repetir els controls del món real al món virtual han desdibuixat completament la xarxa original.

La pregunta és: realment l’han desdibuixada? Començo a pensar que no, que allò que ha passat és que el dibuix s’ha fet molt més complex: a un esbós inicial naïf i ben intencionat s’hi han afegit totes les llums i ombres del món real, tapant el que hi havia inicialment, o deixant-lo molt petit. La xarxa ha crescut, s’ha fet gran, i continua creixent.

Seguim cartografiant un nou món, explorant una terra incògnita que de ben segur té moltes sorpreses. I com en moltes exploracions de la nostra espècie, als primers aventurers, als que varen crear els primers assentaments, els han seguit les noves Companyies de les Índies Orientals, els nous magnats del ferrocarril, que intenten imposar la seva llei. En el món físic, el de l’economia de l’escassetat i els recursos finits, pot costar fer-los front, en el món digital, el de l’economia de l’abundància, els paradigmes de funcionament son diferents, i hem de seguir treballant perquè no ens imposin en aquest nou món les maneres de fer del vell.

I, alhora, hem de saber trobar la manera de construir-lo més just, de crear els nostres propis assentaments autoregulats, lliures i responsables. Cal seguir conversant.

Internet ja no és una ZTA

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.