El mite de la caverna amb realitat augmentada

Al·legoria de la caverna

Els presoners del mite de la caverna de Plató no són conscients del món real que els envolta, viuen només pendents de les ombres que altres els projecten, confonent imatge amb realitat: l’al·legoria de Plató ens dibuixa persones presoneres de les imatges, i de les percepciones (subjectives) que tenen d’elles, imatges que son fetes a base d’ombres projectades per altres persones.

L’explicació clàssica ens relaciona el mite amb el món de les idees i l’assoliment del coneixement, l’esforç i la llibertat associada.

Però i si ho portem al nostre món, sobresaturat d’informació?

  • Serien les ombres projectades per altres les diferents bombolles informatives on vivim?
  • Serien les persones que mouen les ombres els algoritmes que decideixen què veiem?
  • Seríem nosaltres els presoners que ens pensem que tenim el coneixement i ens fa por allò conegut?
  • Serien les nostres percepcions de les ombres la nostra sensació d’informació?

En el mite, a més, els presoners estan encadenats, no es poden moure; en el mite modern, el tecnològic infoxicat, encara tenim la possibilitat de moure’ns, fins a cert punt, per poder projectar també ombres que s’ajustin a allò que veiem, perquè nosaltres projectem també les imatges que volem. Imagineu que tenim no només un foc a la caverna, si no diversos, que fan diferents ombres, i podem fer diferents ombres de nosaltres mateixos, adaptades a cada foc, ombres que els altres presoners també tindran en compte alhora per adaptar-se i imitar-les.

Sembla, prou sovint, que no només som presoners sense saber-ho, si no que hi participem gustosament. El mite de la caverna amb realitat augmentada.

El mòbil omnipresent i necessari


Amb les mesures establertes pel control de la COVID, el mòbil s’ha fet més imprescindible que mai: control del passaport COVID, lectura de codis QR, aplicacions radar, avisos… tot s’hi amb ell.

No és imprescindible (podem portar el passaport en paper, es podria consultar la carta en paper ara que ja sabem que no es transmet per aquests superfícies ni cal rentar-ho tot com en la primera onada), però és més fàcil i còmode fer-ho al mòbil.

En Ferran Sáez ho explica molt bé a “Mòbil obligatori“: el mòbil s’està convertint en un estàndard de facto (s’ha convertit ja?) en la nostra societat, més enllà de les famoses xarxes socials.

Les conseqüències que això té, com tot el que comporta digitalització, van molt més enllà del que sembla, del què fas si no tens mòbil (i aquí mòbil significa un smartphone, no un GSM dels antics, sense dades ni possibilitat d’apps): té implicacions socials, econòmiques, administratives, ecològiques…:

  • La facilitat en què et poden rastrejar (no cal anar a la Xina) mentre deixes les teves dades i rastre arreu no només afecta la privacitat (ja en parlo prou): sabent-ho tot de nosaltres, quina informació ens poden enviar? Quins missatges? Quins canvis d’opinió? Recordem Cambridge Analytica o la campanya de Trump, això ja és ingerència directa en les nostres democràcies, en com conformem la societat.
  • Quins nous pàries digitals sortiran? Quines noves necessitats artificials creem per comoditat/facilitat d’administració i empresa?
  • Tenir un mòbil que valgui per a tot el de més adalt implica comprar un aparell que no és barat, un contracte de dades i veu amb una empresa proveïdora, tenir com a mínim una adreça de correu (gratis o pagant), i tot això son despeses que passen a ser recurrents, que administració i empreses (oh, els bancs digitals) externalitzen per fer la vida més còmoda a la ciutadania/clientela… fent que elles es paguin les despeses i posant-lo com a canal únic, o gairebé únic, d’accés per determinats serveis.

S’obliga, de facto, a una digitalització forçada i constant de tota la població, i es va creant així un mercat immens de dades que els intermediaris poden acabar venent a qui interessi, per molts usos, molts més enllà de la simple venda de publicitat.

El fet que l’ús necessari i obligatori del mòbil es pugui convertir en un estàndard de facto (o fins i tot de iure, com apunta en Ferràn) s’agreuja pel fet que no existeix una alternativa lliure o pública per aquests aparells: tots estan fabricats per empreses privades i governats per sistemes privats (Android, iPhone), de manera que aquest possible ús obligat ens llença de cap a les mans d’aquestes empreses, ens regala com a clients a tot el món extractor digital.

Si hem d’anar, doncs, a un món digital, calen sistemes digitals públics, oberts, que siguin la base de l’ús de l’aparell, fins i tot aparells d’open hardware. La resta, per més que estiguin impulsades per grans empreses han de ser alternatives de pagament (amb cèntims o dades pròpies), com a mínim des d’un marc d’ús conceptual.

És molt probable que després la gent segueixi usant més els serveis de pagament (android, iphone), però la base ha de ser pública, i el legislador, i les empreses, s’haurien d’acollir i funcionar-hi a sobre, a partir d’aquest marc, de manera que tothom, amb més o menys possibilitats, tingui les mateixes igualtats d’ús i de salvaguarda de les seves dades (i les seves vides, per tant).

Emocions, llibertat i societat

El politòleg Christian Welzel defineix les tres condicions(*) perquè la llibertat sigui útil, perquè els valors emancipatoris siguin adaptatius com:

  1. Tenir un cert nivell de seguretat material, això permet tenir llibertat d’escollir, en no dependre el més bàsic d’una protecció o subjugació a algú.
  2. Una educació variada i de qualitat, on la llibertat (factor 1) permeti escollir l’opció formativa més adequada per a cadascú.
  3. La connectivitat: Una xarxa de transport que faciliti l’intercanvi comercial i de persones, on es potencien els dos factors anteriors. I, en el món actual, les tecnologies que permeten la comunicació entre la gent. Com més alt sigui aquest factor, més alta la capacitat de tenir informació bona per fer eleccions correctes i per connectar amb preocupacions i interessos afins.

Les tres condicions (que tenen un cert paral·lelisme amb la piràmide de Maslow) son acumulatives i alhora es retroalimenten i permeten l’evolució d’una societat basada en valors i necessitats eminentment materials a una de més avançada, on ens podem fixar més en les necessitats emocionals… i aquest és una mica el camí que hem anat seguint fins ara a les nostres societats, a Occident, i que ens ha permès avançar personal i socialment, tenir societats més obertes i no tan canòniques, tan rígides i estratificades (i queda camí per fer!).

I, tot i estar-hi d’acord, em demano si ara no trontolla, en certa manera, tot el sistema: el nivell de seguretat material tremola, cada vegada puja més la inestabilitat i inseguretat material (present i futur, feina), a l’educació se li demana de tot i es parla molt de valors però després aquests no s’apliquen arreu, i no s’hi aposta (pressupost d’educació) pel que baixa la qualitat si no tens cèntims per una educació privada, i això vol dir que perds oportunitats de formació, de feina, d’autorealització (l’ascensor social porta anys al mateix pis), i la connectivitat (digital) està cada vegada en menys mans, que son les que poden dirigir la teva atenció (bombolla informativa, filtres, jardins tancats, sobreexposició a missatges similars i reafirmació de les idees de la tribu pròpia), el que fa que cada vegada les eleccions personals vinguin més condicionades, no siguin tan lliures, amb el que el diàleg general social s’enrareix, es tensa i es fa més pobre (fake news, debats cridaners, defenses numantines de postures pròpies i poc escoltar, ridiculització de l’altre)… i esperem que la connectivitat física, els transports, no es vegin també tocats per les restriccions actuals de viatge, per l’ús d’autoritzacions nascudes a partir del moment actual en les nostres societats o com a la Xina ja fa temps.

Hem avançat molt, estem en un moment on podem créixer personal i socialment (no només un petit grup aïllat, sinó el comú de la població) i, alhora, estem en un punt en que les forces en joc i els interessos empresarials tenen tanta força i tants mitjans d’influència al seu abast que podrien desdibuixar aquest camí, en les tres condicions que dèiem al principi.

(*) pàg. 115 de “L’herència emocional” (Ramon Riera, La Campana Llibres)

Covid-19: no correm, o ens la fotrem

Parteixo de la base que jo no en sé res, d’epidèmies ni de pandèmies.

Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió.

Que portar tot un país, fer front a l’emergència sanitària i alhora intentar que la patacada econòmica, social i laboral no sigui brutal no ha de ser, no és, gens fàcil.

Però perquè no miren fora? Itàlia segueix confinada, i aquí obren sense mesures clares. Tenen un consell consultor que ni consulten, recentralitzen i quan veuen que no és àgil, aleshores tornen a obrir l’aixeta?

Ahir mateix la OMS deia que desconfinar sense previsió pot ser tan perillós com el moment de la expansió, que pot donar lloc a un rebrot. I aquí obrim l’aixeta d’activitats no essencials (si, amb un fort impacte econòmic, i això no es pot obviar) i ho basem en no anar en transport públic i fer servir el transport privat i desplaçament a peu o en bici. Vinga, passem doncs a tornar als embussos. Qui deia que es notava l’impacte en el medi ambient, també? De seguida tornarem als nivells d’abans.

No fem més política, no més propaganda. Fem gestió i donem instruccions i informació, si us plau.

Això valdrà més que mil campanyes de publicitat.

Fake news? Enganys. Mentides.

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures.

Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és.

Passem a dir-li el que son, que per noms en català (o en castellà) no ens en falten:

  • engany
  • enganyifa
  • ensarronada
  • fal·làcia
  • falòrnia
  • farsa
  • ficció
  • impostura
  • mentida

i alguns que em deixo, segur.

Així que usem les paraules que defineixen cada cosa en el seu moment i sí, carreguem-los-hi així tot el seu sentit més pejoratiu i negatiu. Perquè les accions que expliquen, o que poden provocar, ho son, de negatives. I no son coses noves. La mentida, l’engany i la desinformació interessades hi han estat sempre, pels més vils interessos. No els endolcim.

Comencem per eliminar el terme “fake news” de les “fake news”.