Llibres de paper vs llibres electrònics

Periòdicament van apareixent notícies sobre els llibres electrònics i els llibres en paper, sobre com afectaran a la edició tradicional, als editors i al mercat, sobre si el suposadament previst pirateig que hi haurà afectarà a les vendes i al mercat editorial, si les editorials sobreviuran…

És evident que en un futur no gaire llunyà hi haurà grans canvis en el món editorial, que s’haurà d’adaptar a aquest nou mercat naixent, amb unes regles i beneficis totalment diferents, però també amb uns oportunitats que ara no es poden explotar, tant a nivell d’oferta de continguts com de venda de serveis i de fidelització de clients.

Però el que sí que ha de quedar molt, molt clar, és com d’artificial és la contraposició entre paper vs electrònic: un no comportarà la desaparició de l’altre, son mons complementaris: potser el segon es menjarà part del primer, però obrirà nous camins. I el llibre en paper no morirà, podem tenir-ho molt clar. De fet, el llibre de paper, en sí, no ha ni de canviar. Qui ha de canviar son els editors, que hauran de publicar determinats llibres en d’altres formats i adaptar-los: determinat contingut ja té l’objecte perfecte (el llibre de paper), altres continguts o tipus d’edicions potser s’adaptaran millor a nous formats o dispositius.

I no crec que triguem gaire a veure-ho.

El corazón del imperio

Acabo de llegir la trilogía “El corazón del Imperio” de Bryan Talbot. Si us agrada Steamboy o Howl moving castle, per posar uns exemples, i també li trobeu un què a Moebius, potser aquest també us agradarà: un còmic steampunk amb un toc de l’univers oníric de Moebius, ric en detalls i matissos. Molt més que dibuixos, com els grans còmics.

La finalitat de la comunicació

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]:

Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. […] Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú.

Reflecteix amb una precisió sorprenent el que passa en el món de la comunicació: nous dispositius, nous mitjans, nous canals… però és realment el que es diu interessant? No és una simple repetició d’allò sentit o de tòpics? Tenim tanta necessitat de comunicar i de parlar? I quan escoltem i pensem?

Ho va escriure al 1854 i encara és vàlid.

Trilogia de Mart: implementant la xarxa?

Pot representar la colonització d’un nou planeta la oportunitat per crear una nova societat, amb unes bases i unes estructures de poder totalment diferents, unes relacions socials i laborals i una economia no basades en el guany purament econòmic?

Aquests són alguns dels aspectes que Kim Stanley Robinson explora en la seva monumental trilogía de Mart de (Marte Rojo, Marte Verde i Marte Azul). Amb l’excusa de la colonització i la terraformació del planeta vermell, Stanley Robinson planteja la possibilitat de començar de nou, la creació d’un nou sistema de govern diferent dels actuals i d’una economía de mercat dominada per models cooperativistes, una societat amb relacions laborals i personals diferents, no dominades pel materialisme del jo tinc sino pel fet del jo dic, del jo faig, del que penso i com actuo.

Ras i curt, m’ha sorprès molt trobar conceptes que identifico amb el neovenecianisme o la plurarquia, o models i relacions econòmiques i empresarials basades en els interessos dels components de la societat, la economia del regal o fins i tot una certa imatge de la possibilitat de ser un hacker vital, segons la definició d’en Pekka Himmanen.

Tot plegat em fa demanar-me si en Kim Stanley Robinson no serà un sionista digital avant-la-lettre.