Emocions, llibertat i societat

El politòleg Christian Welzel defineix les tres condicions(*) perquè la llibertat sigui útil, perquè els valors emancipatoris siguin adaptatius com:

  1. Tenir un cert nivell de seguretat material, això permet tenir llibertat d’escollir, en no dependre el més bàsic d’una protecció o subjugació a algú.
  2. Una educació variada i de qualitat, on la llibertat (factor 1) permeti escollir l’opció formativa més adequada per a cadascú.
  3. La connectivitat: Una xarxa de transport que faciliti l’intercanvi comercial i de persones, on es potencien els dos factors anteriors. I, en el món actual, les tecnologies que permeten la comunicació entre la gent. Com més alt sigui aquest factor, més alta la capacitat de tenir informació bona per fer eleccions correctes i per connectar amb preocupacions i interessos afins.

Les tres condicions (que tenen un cert paral·lelisme amb la piràmide de Maslow) son acumulatives i alhora es retroalimenten i permeten l’evolució d’una societat basada en valors i necessitats eminentment materials a una de més avançada, on ens podem fixar més en les necessitats emocionals… i aquest és una mica el camí que hem anat seguint fins ara a les nostres societats, a Occident, i que ens ha permès avançar personal i socialment, tenir societats més obertes i no tan canòniques, tan rígides i estratificades (i queda camí per fer!).

I, tot i estar-hi d’acord, em demano si ara no trontolla, en certa manera, tot el sistema: el nivell de seguretat material tremola, cada vegada puja més la inestabilitat i inseguretat material (present i futur, feina), a l’educació se li demana de tot i es parla molt de valors però després aquests no s’apliquen arreu, i no s’hi aposta (pressupost d’educació) pel que baixa la qualitat si no tens cèntims per una educació privada, i això vol dir que perds oportunitats de formació, de feina, d’autorealització (l’ascensor social porta anys al mateix pis), i la connectivitat (digital) està cada vegada en menys mans, que son les que poden dirigir la teva atenció (bombolla informativa, filtres, jardins tancats, sobreexposició a missatges similars i reafirmació de les idees de la tribu pròpia), el que fa que cada vegada les eleccions personals vinguin més condicionades, no siguin tan lliures, amb el que el diàleg general social s’enrareix, es tensa i es fa més pobre (fake news, debats cridaners, defenses numantines de postures pròpies i poc escoltar, ridiculització de l’altre)… i esperem que la connectivitat física, els transports, no es vegin també tocats per les restriccions actuals de viatge, per l’ús d’autoritzacions nascudes a partir del moment actual en les nostres societats o com a la Xina ja fa temps.

Hem avançat molt, estem en un moment on podem créixer personal i socialment (no només un petit grup aïllat, sinó el comú de la població) i, alhora, estem en un punt en que les forces en joc i els interessos empresarials tenen tanta força i tants mitjans d’influència al seu abast que podrien desdibuixar aquest camí, en les tres condicions que dèiem al principi.

(*) pàg. 115 de “L’herència emocional” (Ramon Riera, La Campana Llibres)

Covid-19: no correm, o ens la fotrem

Parteixo de la base que jo no en sé res, d’epidèmies ni de pandèmies.

Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió.

Que portar tot un país, fer front a l’emergència sanitària i alhora intentar que la patacada econòmica, social i laboral no sigui brutal no ha de ser, no és, gens fàcil.

Però perquè no miren fora? Itàlia segueix confinada, i aquí obren sense mesures clares. Tenen un consell consultor que ni consulten, recentralitzen i quan veuen que no és àgil, aleshores tornen a obrir l’aixeta?

Ahir mateix la OMS deia que desconfinar sense previsió pot ser tan perillós com el moment de la expansió, que pot donar lloc a un rebrot. I aquí obrim l’aixeta d’activitats no essencials (si, amb un fort impacte econòmic, i això no es pot obviar) i ho basem en no anar en transport públic i fer servir el transport privat i desplaçament a peu o en bici. Vinga, passem doncs a tornar als embussos. Qui deia que es notava l’impacte en el medi ambient, també? De seguida tornarem als nivells d’abans.

No fem més política, no més propaganda. Fem gestió i donem instruccions i informació, si us plau.

Això valdrà més que mil campanyes de publicitat.

Fake news? Enganys. Mentides.

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures.

Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és.

Passem a dir-li el que son, que per noms en català (o en castellà) no ens en falten:

  • engany
  • enganyifa
  • ensarronada
  • fal·làcia
  • falòrnia
  • farsa
  • ficció
  • impostura
  • mentida

i alguns que em deixo, segur.

Així que usem les paraules que defineixen cada cosa en el seu moment i sí, carreguem-los-hi així tot el seu sentit més pejoratiu i negatiu. Perquè les accions que expliquen, o que poden provocar, ho son, de negatives. I no son coses noves. La mentida, l’engany i la desinformació interessades hi han estat sempre, pels més vils interessos. No els endolcim.

Comencem per eliminar el terme “fake news” de les “fake news”.

Manual mínim per estar situats

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé:

  • Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!).
  • No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt).
  • Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams.
  • Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir.
  • Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles.

La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament.

Humanitats per a la tecnologia

O acabarem deshumanitzant-nos nosaltres, sense capacitat d’acció ni reacció.

Es que el terreno de la inteligencia artificial ya no es solamente un espacio para la tecnología y la ciencia de computadores, es un terreno que abarca absolutamente todas las disciplinas intelectuales.[…]

John Etchemendy, entrevistat a El País Semanal (9/7/2019)

John Etchemendy parla de la IA, però el mateix es pot aplicar al big data, a les xarxes socials o a qualsevol sistema d’avui en dia: com més estesa està la tecnologia dins de les nostres vides i de la societat en general, menys la podem deixar únicament en mans de tecnòlegs i més hem d’humanitzar-la.

I quan dic humanitzar-la no parlo de posar-li cares humanoides als robots, veus masculines i femenines als assistents ni emoticones més o menys divertides a les aplicacions de missatgeria: cal aplicar els mateixos controls i criteris que a la resta d’apartats de la nostra vida: ètica, filosofia, legalitat i control públic. Cal no tenir fer cega en uns algorismes de decisió que no coneixem, però que filtren el que veiem o el que fem, no deixar-se portar per una falsa creença en algorismes suposadament acrítics, però que estan creats, la majoria, per empreses que responen al criteri econòmic del màxim benefici, sigui per esprémer dades o per interessos polítics de control (i les subvencions que els acompanyen). No estan gaire lluny els escàndals de Cambridge Analytica, la xarxa Echelon o el control social brutal a la Xina, exponent màxim de l’entramat polític-econòmic-militar (el gran tallafocs, els algorismes de puntuació social, el control de la minoria uigur), els programes d’infiltració i control del govern rus, o totes i cada una de les publicitats que rebem ara i adés.

La tecnologia no es governa per si sola, ni està aïllada de qui la fa: incorpora totes les bondats i totes les maldats dels seus creadors, els seus biaixos racial, sexistes o socials, els seus errors i descuits.

A mesura que la tecnologia governa cada aspecte de la nostra vida, tots aquests perills i errors s’hi escolen, de manera augmentada cada vegada: el que pot ser un petit error o descuit en un formulari, pot ser un biaix sexista o racista en una aplicació de reconeixement facial, o un descuit de determinada característica pot afectar a aplicacions d’ajuda policials o de gestió econòmica (penseu en bancs, hipoteques, crèdits…)

Afegim ara les potencialitats del big data i els algorismes que el governen, com ensenyem a les IA o les capacitats de decisió de sistemes de defensa… i hi sumem la confiança cega que tenim en els resultats de qualsevol cerca que fem o de qualsevol suggeriment que ens presenta la pantalla o l’assistent de torn, de vegades per pròpia comoditat.

[…]el agravante de que toda esta aura, toda esta admiración ciega por la tecnología, nos hace pensar que las decisiones que toma un computador son mucho más fiables que las que toma un individuo. Eso es un gran peligro.

John Etchemendy, a la mateixa entrevista

La tecnologia és un mitjà, una eina, res més, però està tan imbricada en les nostres vides que no podem deixar que s’autogoverni, o que es desgoverni: no ens hem de protegir de la tecnologia, ens hem de protegir, controlar, educar a qui la crea: nosaltres mateixos.