Escriptura, més enllà del paper

Llegeixo amb molt d’interès el que explica en Josep Maria Quintana sobre la decisió d’abandonar l’ensenyament obligatori de l’escriptura manual als Estats Units.

Que aquesta decisió és, com ell diu, “renunciar a una conquesta intel·lectual de conseqüències imprevisibles” és una conclusió amb la que tots hi podem estar d’acord, i crec també que el que denota dels canvis que ja s’estan produïnt a la nostra societat és prou exemplificador.

El problema no és substituir una ploma per un teclat, això és només un canvi de suport (per més que a alguns encara ens agradin les plomes o els llibres): segurament quan es va substituir l’argil·la pel papir o aquest pel pergamí o aquest pel paper, el problema no va ser tant greu; en tot cas, fins i tot el nou suport millorava l’anterior, el feia més accessible, econòmic i de millor emmagatzematge i difusió. Això no ho podem dir, potser, del canvi que es proposa ara.

No és un simple canvi d’una ploma o un llapis per un stylus electrònic o un teclat; canviar una eina per una altra ja ho vam fer amb l’arribada de les màquines d’escriure (oblidem per un moment que mai es va plantejar l’abandonament de l’escriptura manual) a les oficines i a casa, arreu dels oficis de lletres.

L’escriptura amb màquina d’escriure està, però, sota el mateix paradigma que el paper i la ploma, és filla cultural directa d’ells: estàs tu sol davant del paper i dels teus pensaments. En Josep Maria Quintana, que d’això en sap molt, explica molt bé el que implica l’escriptura com a procés creatiu: la concentració, el refer, la visualització dels retocs, la obligació de pensar quelcom abans d’escriure-ho a rajaploma. El màxim exponent d’això és l’escriptura, que la podem entendre com el resultat final sobre el paper d’aquest procés de reflexió i creatiu.

I és aquí on aquesta substitució tecnològica pot tocar el moll de l’òs: els dispositius electrònics d’escriptura actuals son fills de la nostra època hiperconnectada, superinformada i plena d’impulsos informatius; la minimització dels processos de concentració i la maximització tothora de les distraccions son el que marca aquests aparells i les seves interfícies: estan pensats per cridar-nos l’atenció continuament, i ens hi hem acostumat: la comprovació del correu continua, la lectura immediata del missatge que entra o el comentar qualsevol cosa en qualsevol moment, deslligant-te del teu entorn físic immediat.

Si ja ens costa concentrar-nos en redactar un correu o un informe a la feina perquè ara i adès ens arriba un correu o un missatge, i la qualitat de segons quins textos cau en picat, què no passarà amb els processos creatius associats a l’escriptura sobre aquests suports?

Introduir sense més aquest canvi, guiats per una visió tecnofílica de les bondats dels aparells, podria arribar a tenir conseqüències molt més enllà de les curriculars dels mateixos alumnes, potser a nivell de formació personal. La paciència, l’esforç i la concentració son habilitats que ningú esmenta però que un món dominat de dades i informació son importants per poder desenvolupar-se i aconseguir objectius, però que, per més que al nostre entorn educatiu s’hi insisteix, amb el pas del temps i l’apropament al món laboral semblen diluïr-se.

Els canvis tecnològics no són senzills: tota tecnologia porta associada una manera de fer al darrera, i cal avaluar aquestes implicacions. Si no, qui sap si a la llarga no ens trobarem alguna cosa semblant a l’hora d’escriure amb el que ja passa amb la lectura profunda.

Tecnoamenaces?

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents?

Al blog d’en Pere trobo que Exposició Et l'homme créa le RobotNicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent? Podria afectar-nos com a espècie, ser un risc per la nostra supervivència?

Tot i poder semblar una mica de ciència-ficció i allunyat de la realitat, la dependència actual de la nostra societat de les conexions entre sistemes molt especialitzats (sistemes de tractaments de dades (decisió, cerca, reacció), d’ajuda a decisions, sistemes de regulació energètica, no específicament intel·ligents) és altíssima, i qualsevol malfuncionament, desconnexió o error dels mateixos sí que pot causar conseqüències molt greus a diferents nivells… Si entrem també a sistemes d’armes automatitzats, centrals nuclears, o elements de biotecnologia, aleshores el risc és molt pitjor, i l’aplicació de més autonomia i poder de decisió propi en el control dels sistemes augmenta encara més el risc.

Pot suposar això, com diu en Carr, una amenaça per a la nostra supervivència com a espècie? Potser si, però segurament no més enllà del comportament que nosaltres programem inicialment a les màquines. A banda d’incloure coneixement, resposta i autoaprenentatge, s’hi inclou també elements més humans com ètica i responsabilitat? Dit d’una altra manera, el que nosaltres programem és el que trobarem, no seràn més que fills nostres, que hem d’educar. Potser el tecnopessimisme no és més, doncs, que la constatació de la naturalesa humana en una època dura: el problema no és tant la presa de consciència de sistemes autònoms pels quals no signifiquem res, el problema és més aviat la grandíssima dependència de sistemes falibles, no preparats per situacions imprevistes (els Cignes negres de Taleb).

Vist això, però, i coneixent-nos, potser hauriem de pensar en incloure les Tres Lleis de la Robòtica d’Asimov en alguns sistemes, no?

Repensant Google

Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa.

Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer.

El que no sembla esmentar-se tant és el canvi de disseny i d’informació, dades i utilitats de la barra superior, que ara unifica molt més la experiència de l’usuari dins de tot el món Google, i es poden plantejar algunes qüestions:

  • Com s’integraran la resta de serveis de Google (Reader, Buzz, xat, notícies…) a la barra superior?
  • Es podrà particularitzar, fent que cadascú hi destaqui el que vulgui?
  • Hi haurà notificacions de novetats dels serveis suscrits (tants comentaris, tants correus, tants feeds)…
  • Serà capaç d’aprofitar eines que no han semblat quallar? (Wave pot ser una molt bona eina de treball en grup, per exemple)

Ben mirat, poden aconseguir que l’usuari tingui totes les eines necessàries per a la seva vida digital (i real) en un sol punt i a un sol click de distància, retornant continuament a ells, però sense tancar-los en un sol site: és una xarxa estesa, de la que pots sortir i tornes a entrar sempre que vols, capaç d’usar recursos externs (cerques, notícies, blogs) per enriquir la informació que se li mostra a l’usuari…

Properes passes?

  • Integrar cercles i perfils d’ús en les cerques de la xarxa (en funció de l’hora i on som, tenim diferents interessos (a feina o a casa, per exemple)
  • Capacitat per generar confiança en els anuncis que es mostren (qui diu que no et poden mostrar anuncis d’empreses amb les que has tingut contacte o ben valorades pels teus contactes o cercles, o productes o serveis associats amb projectes similars als que estas treballant, informació que pot sortir de correus, textos de treball en grup, documents…)

En una paraula, avançar d’una banda en el perfilat de l’usuari per oferir-li suggerències de més valor (anuncis), amb més possibilitats que les usi (que les cliqui), i d’altra en incrementar el temps que l’usuari passa en les planes pròpies, augmentant també així el temps de mostra/visionat dels anuncis.

Tweets patrocinats i confiança

La gent de Webmonkey es demanen a Twitter si pagaries 3 dòlars per una aplicació Twitter que no deixés passar els tweets patrocinats. Jo segurament els pagaria, si no vull desvirtuar la informació que m’arriba de la meva xarxa, que baso en la confiança que tinc en el criteri de les meves fonts. Si començo a pensar que el criteri de les meves fonts no és imparcial o totalment personal, si no que està “contaminat” per interessos econòmics, malament.

Altra opció és eliminar aquella font de la meva xarxa.

Linies borroses entre ebooks i netbooks

Si un dispositiu de llibres electrònics i un netbook usat per llegir llibres es poden diferenciar, bàsicament, per la pantalla, que pot passar si la mateixa pantalla es fa servir en els dos? Una pantalla que permeti la velocitat i el color d’un portàtil i la legibilitat en exterior, la comoditat i el consum d’una pantalla de tinta electrònica…

Pixel Qi ja estan anuncia que ja estan treballant per servir-les als fabricants. Quan veurem màquines equipades a tecnologia?